Oi?

El mail obert d’aquest dilluns recollia quatre impressions postelectorals. No, les eleccions no ens han anat malament. Però, què voleu que us digui, tampoc no n’hi ha per respirar alleugerits. Aquest era l’estat d’ànim. I les que vénen a sota, les paraules concretes. […]

Continuarem cercant el nord sense brúixola?

D’acord: podem treure pit. Esquerra ha estat la primera força a Catalunya, indiscutiblement. En escons. I en vots. En unes eleccions generals espanyoles. Cauen les certeses, vull dir tòpics com el del vot dual i tal. Felicitats. D’altra banda, Junts per Catalunya, malgrat el seu desdibuixament galopant, ha resistit l’embat i només perd un escó respecte de les generals del 2016, però gairebé duplica els auguris de les enquestes. Felicitats, doncs, també. Llàstima que no s’hagi cregut la pròpia transversalitat prou com per atraure el Front Republicà i unir-s’hi: segur que aleshores la cosa hauria tingut un altre color. I encara ens podríem felicitar més. Però això no ha estat.

Doncs prosseguim: els independentistes sumem 22 escons, només dos per sota de la meitat dels que hi havia en joc a Catalunya. En són cinc més que la legislatura anterior. En vots, un milió i mig, cap a quatre-cents mil més que a les espanyoles anteriors. El suflé no perd consistència. Per més que vulguin ignorar-nos i menystenir-nos, hi som. I hi serem. Felicitats, doncs, i entusiasme.

Però no me n’amago: a mi em costa simular entusiasme. En ple judici, amb presos i exiliats, i aquestes multes bestials que s’imposen als altres encausats. Costa simular-ne, després d’un any i mig de legislatura sense que res no hi acabi d’acabar d’arrencar el vol (si el problema és que l’autonomia és una enganyifa de cartó pedra, amb 155 o sense, potser que deixem de fer el paperina i diguem les coses pel seu nom). Costa simular-ne, quan constatem que l’esperit de l’1 d’octubre només omple apel·lacions retòriques que en realitat més aviat trobo que el devaluen. Costa simular-ne, si l’experiència viscuda fins ara fa témer que la presència a les Corts espanyoles es traduirà en més gesticulació aparatosa i massa pocs cops de força efectius.

Ho diré d’una altra manera: i a partir de demà, què? Doncs probablement continuarem buscant el nord sense brúixola. Amb Rufián i Borràs, i potser Asens i tot, clamant en el desert madrileny per un diàleg que allí ningú no vol ni espera —i malgrat això segur que no han de deixar de clamar-hi—. Encara en aquesta mena de suspensió temporal que ha provocat el judici, i que hi serà almenys fins que no arribin les sentències. Mentre Junqueras i Puigdemont, i els entorns respectius, continuen la seva pugna particular, ara de cara a la segona volta anunciada per al 26 de maig. I, mentrestant, la república per bastir.