El meu mail obert d’aquest dilluns deia això. Després de tot el que ha passat només en quatre dies, i en espera de tot el que passarà, singularment entre avui i demà, m’hi ratifico, hi persisteixo, el signo i no em resigno. Sense por. Amb orgull i amb dignitat.
Era agosarat, però em va semblar que calia: divendres vaig imaginar quina carta escriuria si m’hagués tocat estar en la pell del president. I diumenge a la nit va aparèixer en forma de mail obert, tan poques hores abans que la carta de debò es fes pública. Naturalment, són ben diferents. Però, ai las, també s’assemblen…
Suposo que era inevitable: el primer mail obert després del 9 de juny no podia sinó parlar de l’1 d’octubre. I dels previsibles disbarats que l’anunci de la data i la pregunta ens ha fet sentir. Que no són res comparats amb els que haurem d’escoltar en endavant (que barroera i bastota, la tal Soraya, ahir a la tele…). […]
Fa vuit dies publicava un mail obert amb aquest títol, que algú van trobar poc afortunat, i pot ser que no li faltes una certa raó. Però ara a la 1 del migdia hi ha hagut la primera condemna dels judicis del 9N i em sembla que no em vaig quedar curt. Espanya és així com és —different, en dèiem abans—, i ha decidit fer la guerra com l’està fent. En comptes de seure i parlar. Doncs ja s’ho trobarà. Si Mas, Ortega i Rigau han desobeït, tots hem desobeït. I més que desobeirem. Perquè és l’unic camí que tenim per ser nosaltres mateixos. Per obeir les nostres necessitats, els nostres sentiments i les nostres irrenunciables aspiracions. Avui Espanya ens convida a dir-li encara amb més força adéu.
Deu ser perquè me’n sento part i la meva neutralitat és del tot inexistent, i poc que me n’amago, però jo trobo que no hi ha color. Vull dir que em sembla evident que el nostre plantejament és propositiu, tranquil, obert i, hélas, dialogant. I, en canvi, no m’ho sembla menys que la seva actitud és tancada, negativa, crispada i, ai las, autoritària. I potser no tinc raó, però a cada pas que fem em convenço que sí. I qui no ho vegi així que s’escolti de cap a cap les intervencions dels nostres tres caps d’estat ahir a Brussel·les i seguidament, si el fetge li ho permet, les ocurrències del senyor Rajoy ahir mateix al Foro ABC o les impertinències —algú dirà que eren amables, però això no en dissimula el fons de menyspreu— del senyor Millo aquest matí entrevistat per Mònica Terribas. Vaja, que d’això anava el mail obert d’aquesta setmana…
Fa vuit dies m’exclamava, per mail obert, davant una afirmació de Xavier Domènech sorprenent venint d’un historiador ara posat a fer de polític. I potser encara m’ha sorprès, o escandalitzat, més que les seves paraules hagin tngut tan poc ressò…
El mail obert d’aquesta setmana donava voltes a l’excés de voltes que se sol donar a declaracions o fets que, d’aquesta manera, acaben esdevenint més transcendentals que no haurien de ser. És un tic propi dels politicastres que viuen declarativament per mantenir-se a la cresta dels titulars. I, sorprenentment, els mitjans tendeixen a fer-los el joc. I així ens van les perdius d’esverades per tot el país…
El mail obert d’aquesta setmana duia per títol una pregunta retòrica i capciosa. Retòrica, perquè em sembla que tots en sabem la resposta: un no com una casa de pagès. I capciosa perquè, tot i que no dubtem que no que no ho serà, potser acceptarem que molts diguin que sí que ho és, i que ho facin veure. Ja fa massa temps que a casa nostra la cultura és un mite i un tabú. I una pantomima. M’agradaria esperar que l’experiència cultural que es desprèn de les primeres referències literàries esgrimides pel president Puigdemont fos l’indici d’un canvi de signe. M’agradaria, sí, però…