Una volta vaig sentir a dir a una professora de la facultat que el ‘drama del cristianisme era [el fet de] la Resurrecció’, la qual cosa des d’aleshores, quan hi penso, sempre m’ha suscitat un cert debat interior. A què es referia, exactament? Talment com allò que el professor de Filosofia de l’ESO mos digué
Sembla mentida la primavera, sembla mentida la tardor i l’hivern i el plany de l’estiu i el seu dol calmós, silent i discret, pels anys ja passats i per les voltes que vam oblidar lo desig de ser sempre més joves, més desvergonyits, més allevantats, més amorosos. Els anys van passant, irreprimibles, com este vespre:
Endrapa l’olor i endrapa l’ombra del goig de viure del llarg silenci engendrat i viu en cada univers que ha imaginat i ara és ben real. Endrapa emocions, endrapa clarors, gents, nits, els camins, endrapa els arbres i reviu l’enyor, car de l’enyor viu i n’espera tant!