Cuso el set i faig un pedaç. Cada somni té una lletra que el vent escampa pels carrers. Evocació del Maestrat, dels seus camins ben margenats, del seu paisatge conreat. Cada carrer esguarda un record. Les hores van caient del niu on van néixer durant la nit. De bell nou prenc el pinzell fi i
Una volta vaig sentir a dir a una professora de la facultat que el ‘drama del cristianisme era [el fet de] la Resurrecció’, la qual cosa des d’aleshores, quan hi penso, sempre m’ha suscitat un cert debat interior. A què es referia, exactament? Talment com allò que el professor de Filosofia de l’ESO mos digué
Sembla mentida la primavera, sembla mentida la tardor i l’hivern i el plany de l’estiu i el seu dol calmós, silent i discret, pels anys ja passats i per les voltes que vam oblidar lo desig de ser sempre més joves, més desvergonyits, més allevantats, més amorosos. Els anys van passant, irreprimibles, com este vespre: