Diria que hi he estat dues voltes, al circ, però només me’n recordo d’una. És curiós: Penso que hi he estat dues voltes, però només me’n recordo d’una… Bé, sí, ara que m’he aturat a pensar, ràpidament m’ha vingut al cap la segona volta, que va ser un estiu al meu poble, a Les Cases.
Parlo de fa molts anys, de quan jo era menut.
La primera volta, però, va ser la que em va quedar més gravada a la memòria, per allò de l’impacte de la imatge, suposo.
M’hi van du mons pares i era a Barcelona, però no us sabria dir l’emplaçament. Això tant se val, però. Allò que ara em ve de gust rememorar és la imatge d’un pallasso sol, vestit com en Charlie Rivel, assegut a una cadira, com la d’en Charlie Rivel. No era en Rivel, però segur que n’era una paròdia.
Feia molta calor, allà dins. I estava fosc. O jo ho recordo fosc fins que un cercle de llum va il·luminar el pallasso. I el pallasso no es movia, no deia res.
De fet, només recordo això: El pallasso no es movia i no deia res. Era tant gran el drama, que la gent s’impacientà i començà a cridar.
Però el pallasso no es movia i no deia res.
El cas és que després de l’histerisme (jo no cridava pas, diria), el pallaso segur que va moure fitxa, que en un minut o altre començà a bellugar-se com qualsevol altre mamífer de la nostra espècie, però a mi em va quedar allò. Per sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!