En construcció

Recordo el dia que morí Pierre Vilar. Ja feia dies que estàvem excavant a la campanya de l’Abric Romaní quan, mentres esmorzàvem en aquell 7 d’agost, l’Eudald va exclamar ‘arqueología total!’

Aleshores, feia escassos mesos que havia llegit ‘Historia marxista, historia en construcción’ i no perquè me’l citessin a la Facultat, sinó perquè em cridà l’atenció el títol mentre tafanejava a la Canuda. Així i tot, encara no havia copsat la importància de Vilar en el conjunt de la Historiografia. De fet, per poc que et despistes, és ben possible que acabes doctoran-te sense haver-lo llegit ni d’esquitllentes. Això és així.

Per sort, el curs 2003-2004 vaig encabronar-me en fer un treball per a l’assignatura de ‘Tendències historiogràfiques’ sobre Pierre Vilar. El professor poca cosa en sabia.

La descoberta de Pierre Vilar m’atorgà un sentit a allò que estudiava. M’il•lusionà i alhorà em suscità preguntes que no m’havia plantejat fins aleshores. Per això, des d’aleshores, m’he preocupat en no perdre el fil de la nostra historiografia.

Per cert, recordo que quan estava documentant-me sobre el dit treball, aprofitant que tenia a l’Eva Serra en aquell curs de professora de ‘Moderna Universal’, vaig preguntar-li el seu parer sobre el llegat de Vilar. Evidentment, en feu un elogi i em remarcà, literalment: ‘Mai va trencar amb la Unió Soviètica, però’. Aquest ‘però’ és precís i carregat d’importància, més que de simbolisme.

Este estiu mos han deixat l’Eva Serra i en Josep Fontana. Cal llegir-los. Cal tornar-hi. I, per cert, calen uns deures pendents que Vilar encomanà a la introducció de la seua obra ‘Iniciació al vocabulari de l’anàlisi històric’. Déu n’hi do, tot plegat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *