L'Hereu Riera

I tampoc hi ajuden gaire les incongruències de les mateixes lleis:
els càstigs desproporcionats -que fan créixer la creença popular que
darrera seu només hi ha afany recaptador per part del Monstre de les
Galetes vestit de mosso d'esquadra-, que determinades transgressions
siguin objecte de càstig i altres igual de greus no, que s'implantin
mesures sense consens entre els tècnics i els responsables de trànsit
-com la famosa limitació a 80 km/h a tota la rodalia de Barcelona,
discutida pel RACC-, les
incoherències i el desgavell de tot el sistema de senyalització de
carrers i carreteres, que desorienta, desinforma i resulta perillós;
les mateixes carreteres, moltes d'elles de traçat i asfaltat
deficients...; i la sensació tan irritant que l'Administració només té
nassos de ficar-se amb el mès dèbil, que és el conductor -un temerari i
un inconscient que acaba sempre tenint la culpa de tot-, i que en canvi
no en té per molestar els fabricants, collada com està de peus i mans
per haver posat ella mateixa en un pedestal, això és, al capdamunt de
la piràmide productiva, la indústria automobilística, que és, amb la de
la construcció, una de les potes del sistema, un dels motors de la
societat: sense elles tot es pararia, i tots plegats arribaríem al
col·lapse... I així ens va, a remolc d'aquest xantatge: o ells o el
caos.


El conductor és un perill en potència, d’acord, i els cotxes són unes màquines d’una potència descomunal, que aquell ha de saber dominar. A partir d’aquí, benvingudes siguin les mesures destinades a la seguretat del mateix automobilista i de la resta d’usuaris de la via pública. Però que l’administració no s’espolsi les puces de sobre, que alguna responsabilitat deu tenir quan les coses no funcionen correctament. Darrera l’excés de velocitat pot haver-hi un personatge estúpid a qui li agradi córrer pel ximple plaer d’anar al límit, ell i la màquina, sí; però la majoria va de pressa perquè el sistema laboral

ens obliga a tots a treure el fetge per la boca, i en la manera de funcionar l’economia bé hi deuen tenir alguna responsabilitat la política

i les mesures de política econòmica dels governs, no? Una altra cosa és

que se’ls escapi de les mans i no se’n surtin. Si és així, s’ho haurien

de fer mirar, però cap govern és procliu a reconèixer la pròpìa

impotència…, és més fàcil encolomar el mort al poble, que hi té una

llarga pràctica, i una capa més o menys gruixuda de pell morta. I qui

dia passa, any empeny.

I després hi ha l’altre costat, una altra mena d’infractor: el que està més enllà de la llei, el de la prepotència, l’excés propiciat per la seguretat

que dóna saber-se impune, i poder passar-se la llei pel folre de l’armilla pel pur plaer de la transgressió…





...I pensar que la vida és tan fràgil que pot arribar a dependre només de tenir
o no la sort de no topar amb un parell de carallots com aquests que només els
importa apujar fins a les orelles el seu nivell d'adrenalina...!
Aquesta propera nit és la de Cap d'Any. Creuem els dits i esperem que tots els
mindundis que sortiran de festa tornin a casa seva sans i estalvis... La realitat
sovint supera la ficció, com diuen al final d'aquesta increïble pel·lícula [i com
ronca, el motor del Porsche!...], és cert, però també ho és que la realitat pot
arribar a ser molt dura, després d'un pinyo... Val la pena pensar-hi un segon,
abans de posar-se en marxa.
Bona entrada d'any. I que el 2008 ens sigui propici!