L'Hereu Riera

No voldria que cap dels eventuals llegidors d’aquest bloc es mosquegés, de tant parlar de nosaltres, i prometo que ja no ho faré més, per Tutatis!… Però crec que és just i necessari fer esment aquí dels responsables del gest i la deferència que el gremi de periodistes gironí ha tingut amb la gent que fem el que podem -que sempre és poc, és així d’exacte-, des de GERD, pel col·lectiu de discapacitats (una expressió que no m’ha acabat d’agradar mai, per massa etèria, però que es refereix a una realitat que no en té res, d’etèria), per les persones que lluiten, sense rendir-se mai, per viure dignament, tot i veure’s obligades a lluitar amb una mà lligada a l’esquena -i excusin la duresa de la figura literària. Amb la vènia, doncs, benvolgut lector, reprodueixo a continuació part de tres dels parlaments que es van fer dijous passat a la nit, en el sumptuós i sumptuari marc de la vista-i-no-vista seu del Banc d’Espanya a la Gran Via gironina: en primer lloc el del president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Narcís Genís; el dels joves presentadors de l’acte, Bàrbara Julbe (Televisió de Girona) i Màxim Castillo (cadena SER); i el de l’amic Manel Mesquita, editor del periòdic-e El Dimoni de Santa Eugènia de Ter.

Narcís Genís:

"Avui és una d’aquelles poques vegades en què una majoria dels periodistes gironins ens hem posat d’acord en alguna cosa (…).

(…)

"De fet, ha estat en una decisió democràtica i en forma de
votacions la que ens porta a atorgar un reconeixement a altres actors
socials, motivat per la seva relació amb el nostre ofici. I ho fem amb
dues Mosques que plasmen dues maneres diferents d’entendre i atendre la nostra professió: són la Mosca borda i la Mosca grossa.

"Però lliurarem també aquest guardó amb altres Mosques per
motius molt diferents i com a reconeixement d’una feina ben feta. Així
avui fem els honors a dos personatges que han sabut convertir allò que
va començar sent un xiringuito, en una cala perduda de la Costa Brava,
en el millor restaurant del món; a més, premiem la trajectòria
professional d’un company que durant 40 anys i darrere d’una càmera ens
ha mostrat els millors i pitjors moments de les nostres comarques; i
també reconeixem un projecte de periodisme solidari que es fa a casa
nostra". (…)

[el text sencer al blog d’en Narcís Genís]

Bàrbara Julbe i Màxim Castillo:

"Si ens ho permeten ?estem convençuts que sí?, començarem amb la nostra Mosca, la Mosca del Col·legi, que distingeix projectes i trajectòries professionals.

"Per parlar amb propietat, i com ja va passar l’any passat, hem
de dir que són Mosques, en plural, perquè la junta de Girona del
Col·legi de Periodistes de Catalunya ha acordat per unanimitat que
enguany en són mereixedors en Miquel Sans, per la seva trajectòria
professional, i la revista L’Atípic, com a exemple de projecte
de comunicació i solidaritat… Abans de lliurar-los els guardons,
però, volem fer-los saber una mica més de qui es tracta. (…)

"L’Atípic és el resultat de l’aposta excepcional que un
grup de persones discapacitades de l’àrea metropolitana de Girona van
fer l’any 1999 amb la fundació del Grup Editor de la Revista del
Discapacitat, el GERD. Però deixem que sigui un bon coneixedor
d’aquesta iniciativa, el periodista i editor d’ElDimoni.com, Manel
Mesquita, qui ens en faci el perfil…"

Manel Mesquita:

"Certament, Bàrbara i Màxim: L’Atípic és el resultat de l’aposta que un grup de persones excepcionals de Sarrià de Ter, Salt, Santa Eugènia de Ter i Girona van fer el segle passat amb la constitució del GERD.

"El que és habitual és que un col·lectiu de persones amb
motivacions comunes (culturals, esportives, solidàries, veïnals)
s’agrupin i adoptin la fórmula d’associar-se per tal de defensar i
difondre els seus objectius i dèries.

"Amb aquesta Mosca professional, el que avui destaquem és
el fet que el GERD ja va néixer amb la voluntat claríssima de
crear-facilitar una plataforma comunicativa diferent de les estàndards
consolidades a la nostra demarcació. Es premien la voluntat
d’associar-se amb l’objectiu de ser utilitzats i l’esforç de mantenir
la capacitat per fer-ho.

"El que és tradicional és que aquelles associacions de les quals
som socis… o si més no, paguem la quota… a la quarta reunió de
junta, algú proposi que fóra bo fer un butlletí… fins i tot els més
agosarats parlen de fer una revista… i els més à la page, de fer una pàgina web!

"Els amics del GERD és el primer que van plantejar-se i
l’objectiu central, abans ja de constituir-se…, treure al carrer una
publicació generalista que interessés els discapacitats i s’hi
interessés. El nom ho diu tot: Grup Editor de la Revista del
Discapacitat (GERD!). Més clar, l’aigua!

"No transcriurem com varen ser aquelles discussions, ni descriurem en quins ambients ni amb l’ajuda de què es van produir perquè seria revelar com de divertit pot arribar a ser inventar-se
una publicació: la periodicitat, els costos, els col·laboradors, els
legalismes, les impremtes, la distribució, la maqueta, el disseny i…
el nom… sí…: hem arribat al nom de la revista… com hauríem de
dir-li?!… Però no, tampoc no ho explicarem, perquè aquest divertimento podria encoratjar més d’un dels que som aquí… i començar a fer revistes! I la competència té un límit!

"Neix L’Atípic. El seu recorregut és un vell viatge cap a
una nova Ítaca… després de diverses experiències ja en el camp del
periodisme associatiu, finalment, un grup de persones amb ganes…
opten per crear una publicació que ha estat i està no ja oberta a
tothom, sinó també a la resta… una eina comunicativa, i no és una
frase feta d’aquelles que queden bé en qualsevol editorial de
presentació de qualsevol número zero, sinó que, en aquest cas, la
pretensió és sincera: és sense finalitat de lucre, amb ganes d’actuar i
interactuar amb l’ampli i dens moviment associatiu del discapacitat de
Catalunya i de les altres terres de parla catalana, i fer així visibles
les alternatives solidàries que L’Àtípic difon, promou i impulsa.

"Deixeu-me fer aquí un parèntesi, perquè quedi constància, sota
aquesta volta, de l’agraïment que la ciutat de Girona deu al GERD per
haver-nos acostat a Nueva Gerona, amb projectes de cooperació, en el
lent camí de l’agermanament municipal amb aquesta població cubana que
duu el nom de la capital del Gironès. GERDCoopera.com és la marca de la gent de L’Atípic
per als programes que desenvolupa a Nicaragua, Guatemala, El Salvador i
Cuba; i on els protagonistes són els nostres germans discapacitats de
l’altra riba de l’oceà comú. Fins i tot s’han arribat a editar Atípics en castellà! Tanco parèntesi.)

"Un altre dels trets diferencials de L’Atípic: no té un disseny de capçalera únic. A cada nou número, la grafia de la capçalera canvia… no em negareu que jan és atípic
aquest no-disseny… algun debat hem tingut al voltant d’aquesta
qüestió. Però he de reconèixer que així, la capacitat de sorpresa (i de
creació) és manté ben alerta al respecte: com, si no, hauria estat
possible la genial portada amb la capçalera plagiada del Lecturas copiant la taca vermella de la «L» de la publicació del cor per fer la «L» de L’Atípic? Era la manera d’informar que el company dissenyador Carles [Bossacoma] s’acabava de casar…

"… I L’Atípic dura i dura… Ja són 8 anys rodant, que es diu aviat… com aquell qui no vol la cosa. Però és que L’Atípic
sí que ho vol. Per les seves pàgines han passat i passen protagonistes
i entitats; reportatges i entrevistes, publicitat d’empresa i poca
d’institucional, còmic i fotografia d’autor, informació i opinió, humor
i combat solidari…

"Quina sort tenim que una revista de les alternatives solidàries
sigui possible, s’editi a Girona per a tot Catalunya i es digui L’Atípic… adjectiu sota el qual ens trobem la mar de còmodes! Llarga vida al GERD! Llarga vida a L’Atípic!

Gràcies".

Gràcies a tu, eugenial company. Gràcies a tots, i per molts anys!

[Il·lustració: La representació de l’equip de GERD a la festa de lliurament dels premis, més contents que unes pasqües. D’esquerra a dreta: Maria Rosa Gallart, un servidor de vostès, Manel Mesquita, Lluís Pla Oliveras -conegut arreu del món mundial com a Tano-, Pilar Martínez i Montse Pous. (Foto: Carme Ylla)]