L'Hereu Riera

Diumenge al vespre es va fer a l’hotel Juan Carlos I de Barcelona l’entrega dels premis ONCE Catalunya, que reconeixen "persones i entitats que hagin defensat la integració de les persones cegues o amb qualsevol altre tipus de discapacitat en l’àmbit de Catalunya, així com a qui hagi lluitat per la superació individual o col·lectiva". Subratllo aquesta segona opció perquè una de les persones que va distingir el jurat (integrat en aquesta quarta edició pel president del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, el del Comitè de Representants dels Minusvàlids, Francesc Pérez, i els directors dels principals mitjans de comunicació catalans, i presidit per Teresa Palahí, delegada de l’ONCE a Catalunya) és la periodista Montse Pous i Sabadí, cap de Premsa de l’Ajuntament de l’Escala i veïna d’aquesta població costanera. La Montse, tot i la distròfia muscular degenerativa que pateix, té una secció setmanal dins "El suplement" de Catalunya Ràdio i una altra, "Superant obstacles", a Catalunya Informació, això sense comptar la seva imparable activitat personal i les col·laboracions periodístiques regulars que fa en mitjans com la publicació figuerenca Hora Nova o la revista internacional If.
Amb la Montse Pous han estat premiats també Rafael Olalla, un bomber de Santa Coloma de Gramenet que va patir una lesió als ulls en un acte de servei; la camerunesa Cecilia Evouna, que impulsa un projecte per a nens cecs del seu país; l’actor, guionista i director de teatre i cinema (Cuarta planta) Albert Espinosa, pel seu "cinema integrador"; la mestra d’educació especial Dolors Comerma; la Fundació Ulls del Món; la Fundació Ared; el pare Manuel Pousa, educador de carrer i capellà de la Model; la Universitat Politècnica de Catalunya, que ha creat (per fi algú ha posat fil a l’agulla!!) una càtedra d’accessibilitat; el pilot de motos Isidre Esteve, que malgrat l’accident que el va deixar paraplègic pensa tornar a la competició; i finalment, i a títol pòstum, el malaguanyat Candi Villafañe, regidor a l’Ajuntament de Lleida i soci fundador d’Aspid, mort aquest estiu passat, amb només 48 anys de vida.
A banda d’en Candi (de qui ja vaig parlar en un post anterior, el mes de setembre, amb motiu de la seva mort sobtada), per qui més m’alegro pel premi rebut és la Montse Pous, infatigable companya nostra de fatigues durant un temps i que m’agrada, i molt, tenir-la entre les meves amistats.

Fa uns quants anys que conec la Montse: del 1992 al 1996 vam formar
part de l’equip de socis de Mifas que, sota la seva direcció, vàrem
assumir l’edició del butlletí informatiu de l’entitat gironina i el vam
convertir en una revista trimestral, Nova Ítaca (el nom volia ser tota una declaració d’intencions), que es convertiria,
per aquelles coses de la vida, en el precedent de l’actual L’Atípic.
Abans d’arrencar aquesta etapa, però, ja vaig flipar amb la Montse amb
el seguiment que va fer aquell estiu, amb una facilitat i una capacitat
de treball espaterrants, dels Jocs Paralímpics de Barcelona, i que es va
convertir en un número especial de Presència, la revista-suplement d’El
Punt (que llavors també tenia format de revista i s’imprimia amb paper
satinat i en color, per cert).
I ara que hi som posats, deixeu-me dir que la Montse ja va rebre el febrer de l’any passat un altre guardó, el XIX Premi Solidaritat, menció especial Mitjans de Comunicació, que li va atorgar l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) per la "tasca de sensibilització" feta de manera ininterrompuda també des del programa "Superant obstacles" de Catalunya Ràdio, que passa així a ser multipremiat. En aquella ocasió, el guardó li va entregar el president Ernest Benach, al Palau del Parlament de Catalunya.
Faig un altre link, a propòsit de tot plegat: en l’apunt del dia que ens van donar, a la gent de L’Atípic, la Mosca del Col·legi de Periodistes, la Montse surt a la foto, perquè era a la festa, però com que per damunt de tot és periodista, aquella mateixa nit ens va fer una petita entrevista per al seu programa radiofònic, és clar, que es va emetre aquell cap de setmana.
I deixeu-me dir, finalment, que, per aquells tombs que fa la vida, a partir del número que estem preparant de L’Atípic, la Montse, que ja havia estat en les reunions preliminars però que finalment no es va poder incorporar al projecte, formarà part de l’equip de redacció, i ja us podeu imaginar com m’alegro també de poder-ho dir.

[Il·lustració: la Montse Pous, rebent el premi ONCE, amb el seu pare, en Carles, al seu costat, com hi està sempre]