L'Hereu Riera

El castellà, també conegut com a espanyol (suposadament perquè és la
llengua pròpia d’Espanya, que suposadament seria -perquè ningú sap dir
què cosa és, exactament- el territori on es parla espanyol…), és ara
mateix una més de les més de 300 llengües que es parlen a Catalunya,
portades al nostre país per successives onades d’immigrants. I per tant
mereix el mateix respecte que totes les altres; però, si més no a
nivell individual, tampoc té per què despertar més interès o més
simpaties que les altres. Que sigui percebuda com a llengua preferent
o no i que algú la vulgui adoptar com a tal és una qüestió personal de
l’interessat. (En canvi, poder-ne prescindir ja és més difícil…).

Concepte de ‘llengua important’

Tots els imperialistes han tingut clar que la lengua es la compañera del Imperio.
El mateix Goering, un fanàtic d’aquesta mania, vaticinava llarga i
extensa vida a l’alemany, que, essent segons ell la millor llengua que
mai havia existit, havia de ser necessàriament la llengua oficial del
Reich dels 1.000 anys, és a dir, de tot Europa… És natural que anant
dalt d’un gros elefant et pensis que el món és teu, però això no vol
pas dir que sigui veritat.

Valors naturistes

La biodiversitat no és pas un concepte tancat al zoo, ni s’acaba
als llibres sobre la flora i la fauna del planeta, ni és una faula per
explicar als nens, ni és només allò que divulguen els documentals de
sobretaula de la BBC que tant agraden a l’exfiscal Fungairiño… Aquest
i tots els altres terminators de les llengües petites que hi ha
al món, que ells troben molestoses i grotesques, fins al punt que només
voldrien veure-hi la seva i tres o quatre més, ¿trobarien normal que a
la natura els grans depredadors exterminessin la resta d’animals i que
es quedessin sols? A la natura, lleons, orques i balenes, i quatre
elefants de mostra; a la societat humana, l’anglès, el castellà i el
xinès, i potser el francès, i prou: així tot seria més fàcil, segur…

‘Llengua útil’

Si el concepte prioritari a l’hora de donar valor a una
llengua (això els qui són capaços de suposar que pugui haver-n’hi
alguna que no en tingui per ella mateixa, de valor) és la utilitat,
¿com és que no ha funcionat ?i que ells tampoc la reivindiquen- una
llengua cent per cent funcional, utilitària i universal com és
l’esperanto?

Concepte de reciprocitat

Aquella aberració que va escriure en portada un diari espanyol, Como en tiempos de Franco pero al revés,
referint-se a una presumpta persecució (!) del castellà avui a
Catalunya i que han anat repetint com un eco enfadós els diferents
peons de la dreta espanyola, fins a la patètica versió nostrada
dels taxidermistes màrtirs i malgrat tot ciutadans de Catalunya (a
veure si un dia d’aquests els hi paguen un bocata de calamars, pels
serveis prestats, que ja va sent hora, caram!), tindria raó de ser -i
per tant ja no seria una aberració- si complís el principi de
reciprocitat: com en temps de Franco però al revés seria el cas
que el català fos imposat a la Resta d’Espanya per la força de les
armes, que els nens i joves espanyols (d’allà, d’Espanya) fossin
obligats a estudiar en català, que tots els canals de comunicació,
premsa, ràdios i TV, tot el comerç i la indústria, tota la burocràcia,
tota la funció pública, incloent-hi l’exèrcit i les forces d’ordre
públic, la justícia, etc, etc.. tinguessin com a única llengua
vehicular el català, i que el castellà es veiés relegat a la intimitat
familiar, a l’àmbit d’uns quants aplecs del xotis ballats en
semiclandestinitat i a uns innocents i innocus premis de poesia
cervantina anuals… D’això se’n diu efecte mirall, i és ben fàcil de
comprovar. Una altra cosa és que algú amb el mirall sigui capaç de
fer-hi la rateta i tota mena d’il·lusions òptiques per enganyar els
babaus.

Concepte ‘organisme públic’

Radio Nacional de España (RNE 1, 2, 3, 4 i 5), com a ràdio
pública que és, no emet publicitat, mentre que Catalunya Ràdio, que
també és una ràdio pública, i nacional de Catalunya, però que radia
només per al Principat (i altres terres catalanoparlants que s’han
espavilat pel seu compte amb els repetidors) sí que n’inclou, de
publicitat d’empreses privades. La diferència de criteri deu respondre
a la vella filosofia mesetària: si los catalanes quieren algo, que se lo paguen.
Els catalans també sufraguem una bona part (tot, en realitat) del
pressupost de 60 milions ? anuals de l’Instituto Cervantes, que es
preocupa únicament i exclusiva de la salut del castellà, i prou feina
que té, pobrot…; la nostra, de feina, és únicament i exclusivament
pagar la seva.

Concepte ‘300 millones’ (que ara ja deuen ser un bon escaig)

Amb un auditori com aquest, queda clar que la llengua castellana
ha tingut un èxit brutal (l’adjectiu no és pas innocent). Però la
pregunta és: si són tanta colla, per què nassos en volen més? Els hi ve
de 9 o 10 milions de fidels més o menys? Per què no ens deixen en pau,
als rústics habitants del quadrant nord-est peninsular, amb la nostra
rústica llengua catalana?

Concepte ‘dificultat d?aprenentatge’

Alguns marrecs de les escoles catalanes, obligats per llei a
usar la llengua del país a les aules, es queixen que el català és molt
difícil d?aprendre, com s’ha vist repetidament amb els percentatges
d’aprovats de les proves de selectivitat. Difícil?, en comparació amb
quina altra llengua? Amb el francès no, perquè el seu nivell de
complicació és molt més elevat, però a més ja fa temps que ha deixat de
ser l?idioma estranger per excel·lència. L’anglès tampoc, perquè s?hi
afegeix la dificultat de no ser una llengua romànica. Aleshores deu ser
difícil comparat amb el castellà, que resulta, doncs, que ultra ser una
llengua de cultura, és un idioma que mola, perquè a més de ser guai és fàcil d’aprendre (potser és per això que l?ha après tanta gent?)… Les protestes d’aquests ninyatos
em recorden en Carlos Segarra, el cantant d’un grup barceloní de nom
Los Rebeldes, que va dir que el català no anava bé per fer rock… A banda que és molt temerari suposar que coses com Mi generación o Mediterráneo siguin rock’n’roll, fa riure que el comentari vingui d?un grup que anessin de rebels (sudistes, però). De ‘Rebeldes’ com aquests, que me’n donin uns quants grapats!, devien pensar certs polítics que manaven en aquell moment al govern de l’Estat…

Al capdavall de tot, em queda un dubte: si l’atracció evident
d’aquesta vigorosa llengua no deu ser simplement la seducció que
desprèn el poderós (proporcional al menyspreu i/o compassió que inspira
el dèbil)… I em queda així una pregunta per contestar: ¿seria on és,
aquesta llengua de cultura i de culte dels adolescents, si no hagués
disposat de la infinitat de recursos de què s’ha servit, des dels més
expeditius (i excusin el mal gust per la referència militar) als més
suggestius i seductors, com la literatura, el teatre, el cinema (via
doblatge, sense purismes cinèfils que valguin) i sobretot la TV, aquest
incansable cridaner i simpàtic agent de difusió que entra impunement a
totes ?totes- les llars a les quals té accés, que són pràcticament
totes les de la vella Pell de Brau?

[Article publicat a La Farga de Salt, suplement d’estiu núm. 17, juliol del 2006]
Il·lustració: arxiu Min