L'Hereu Riera

Aquest any n’ha fet setanta que una de les tres potes del trespeus sobre
el qual Espanya es va començar a fer i ha fet sempre bullir l’olla, la
bota militar, es va posar en marxa per foragitar del seu pati d’armes
els okupes republicans que s’hi havien colat
per l’estreta escletxa de les urnes i que ells, gent d’ordre, de missa
i de mala hòstia (disculpin), no podien tolerar. Les commemoracions de
la funesta data del 18 de juliol de 1936 han proliferat, aquest estiu
passat, i també les anàlisis d’aquell aixecament feixista i les
dramàtiques conseqüències que va tenir, sobretot entre la gent de les
classes populars dels vells pobles peninsulars sotmesos a toc de
trompeta, una vegada més, als designis de la Santíssima Trinitat
castellana: els terratinents, el clero i els militars, encaterinats amb
la seva bonica joguina i determinats a no compartir-la amb ningú, i
menys amb una colla de pollosos amb idees revolucionàries i descreguts.

Per deixar constància una vegada més de l’honorable denominació
d’origen d’aquest matrimoni a tres bandes tan ben avingut, i les
glorioses fites que ha conquistat al llarg del temps i a l’ample del
món, el 12 d’octubre passat la plana major, encapçalada per sa altesa
reial, es va congregar puntualment al desfilómetro madrileny,
cadascú d’ells amb la seva disfressa corresponent, a rendir honors a
l’Exèrcit espanyol, que llueix en el seu currículum haver comès una
guerra contra la meitat de la població del país que diu defensar,
sempre sota jurament.

Dotze d’Octubre

Fiesta de la Hispanidad, dia del Pilar, festa de la Guàrdia
Civil (que és un cos armat i militaritzat, per si cal recordar-ho, i
per tant un pilar fonamental de l’Estat de matriu castellana)…, tot
lliga, i tan bé lliga que sembla un poema, un poema obscè que tanmateix
no els fa cap vergonya recitar cada any, peti qui peti, li piqui a qui
li piqui… Dotze d’Octubre? Res a celebrar!, diuen emprenyats
i fastiguejats els descendents dels indígenes americans (i els
altermundistes d’aquí que els hi fan de tornaveu) que varen ser descoberts
ara fa cinc segles pels castellans que van seguir en Colom cap al Nou
Món. Resulta que el seu món, a l’altre costat del mar oceà, ja feia
temps que funcionava a la seva manera, però les tropes castellanes van
trobar que si els arrasaven primer i els espoliaven després a sac en
traurien un gran benefici: farien funcionar els infidels (els que
quedessin vius) a la manera castellana (i fent-los parlar en la llengua
de l’Imperi, a més!) i alhora n’extraurien un gros botí amb el qual
podrien consolidar i expandir pel Vell Món la manera castellana de
funcionar, que bàsicament consisteix a funcionar a costa dels altres.
Això sí: sempre en nom de la creu i de bracet amb ella. I doncs, amb
aquella bonica herència rebuda d’Amèrica els hereus dels Reis
Catòlics es van poder entretenir durant anys i panys barallant-se amb
tots els seus veïns i intentant convertir el món en una extensió del
seu soli patri…

I més o menys sense solució de continuïtat, amb batalles
guanyades aquí, terres robades allà, amb victòries i revessos, fins a
quedar més o menys allà on eren però havent-se rebentat el botí americà
i tots els altres en estúpides aventures colonials i/o missioneres, arribem al 1936, en
què un militar gallec confinat per les autoritats republicanes a les
Canàries, per les seves vel·leïtats sedicioses, va escapolir-se dels
seus vigilants i es va afegir, primer, i va encapçalar després la
rebel·lió feixista contra la república legalment constituïda. I al cap
de tres allargassats anys d’una guerra cruel i terrorista (en què
l’aviació sublevada va bombardejar la població civil de la reraguarda,
cosa que ningú havia fet mai abans), aquell homenet, de nom Francisco
Franco, un ésser mediocre, de poc interès personal, conspirador i d’escàs relleu com a estrateg militar, com el va dibuixar Albert Boadella fa tot just tres anys (qui ho diria!) a la pel·lícula ¡Buen viaje, Excelencia!,
va instaurar un règim de terror i repressiu, il·legítim i il·legal
(quina base jurídica tenia, si no?) amb el qual Espanya va quedar
frenada en la història, però Catalunya va descobrir un cop més quina
mena de monstre despietat era aquell que l’obligava a tenir-lo de
company de viatge… Caudillo de España por la gracia de Dios,
deia la llegenda franquista. Per la gràcia de Déu no ho sabem, però
tenint en compte la talla personal, intel·lectual i moral del
personatge, i la seva increïble trajectòria abans, durant i després de la seva
guerra, el que està clar és que això que deia que era, ho era… per la
patilla, pel morro, per la cara! Ras i curt: aquell dictador sinistre
que vam haver de suportar durant tots aquells interminables anys era
sobretot ?si no ho era únicament- un grandiós, enorme i acollonant
caradura.

[Article publicat al núm. 235 de La Farga de Salt, novembre del 2006]

Il·lustració: L’arxiu fotogràfic històric de l’agència EFE ha descobert que les fotos
de la trobada Franco-Hitler a Hendaia, el 1940, eren falsejades. Res
de què estranyar-se: com diu un dels principis de la llei de Murphy, un cop s’ha
perdut la dignitat, la resta és fàcil… (Font: www.elpais.com)