L'Hereu Riera

Artifici i mentida: aquesta és la bastida amb la qual s’ha construït
Espanya, aquest gegant ibèric amb peus de fang, fet de trossos mal
cosits, com el monstre de Frankonstein, i que se sosté sobre la
paciència dels veïns forçats a suportar-lo. Un correu-e que un amic
m’ha deixat a la bústia en dóna un botó de mostra fefaent.

Diu que el diari El Mundo va premiar la darrera setmana de juny com a Columnistas del Mundo Francesc de Carreras, Arcadi Espada i Albert Boadella por
su labor como librepensadores capaces de enfrentarse a la ortodoxia
imperante, de defender actitudes a contracorriente y de denunciar
imposiciones como el nacionalismo intimidatorio que vive Cataluña.
(Jo no ho sabia, no en tenia ni idea, d’això del nacionalisme
intimidatori que viu Catalunya, però si ho diu aquest diari tan ben
informat, deu ser veritat, segur…). Valora, el rotatiu madrileny, la
lluita dels tres tenors catalans por las libertades y la voz
independiente de los ciudadanos frente al Gobierno nacionalista de esta
comunidad, tal como hacía José Luis López de Lacalle en el País Vasco
hasta que fue asesinado por la banda terrorista ETA. (A Catalunya, ves per on, fa molt de temps ?de molt abans d’aquesta treva permanent
d’ara- que els etarres no maten ningú, vés a saber si en part potser
perquè aquest perill el va conjurar l’infidel Carod-Rovira en les seves
excursions al País Basc i Perpinyà… Sigui com sigui, en la conjuntura
actual no és probable, gràcies a Déu, que els tres llorejats passin
d’herois a màrtirs i que El Mundo els pugui mencionar mai com a tals al costat del malaguanyat López de Lacalle.

En tot cas, aquest detall el passen per alt, els plomífers
madrilenys, com el de la no existència a Catalunya des de fa anys de
Terra Lliure, aquella banda terrorista ?dissolta, per cert, gràcies als
esforços també d’ERC, dirigida aleshores per Àngel Colom i Colom- que
té en el seu balanç haver disparat un tret al genoll de Jiménez
Losantos, presumpte intel·lectual i trist locutor que es veu legitimat,
com a víctima que va ser d’aquell atemptat inqualificable, per tornar
amb la seva verinosa llengua ?a grans dosis, i amb la benedicció dels
radiofònics bisbes catòlics espanyols- el mal que allò li va causar, i
tornar-lo no pas a l’energumen que el va perpetrar, sinó a tots els
ciutadans de Catalunya, a cadascun per la seva part alíquota de
Culpa… Curiosament, a aquest personatge i a aquell malaventurat cas
s’agafa com a un clau roent el premiat tricicle de lliurepensadors
taxidermistes i columnistes a hores perdudes, per demostrar urbi et orbe el perfil exacerbat, radical, intolerant i extremista que caracteritza ?no pas com altres- el nefast nacionalisme català).

El cronista d’El Mundo del Siglo XXI (!) fa tot seguit una breu semblança dels tres braus pensadors catalans i acaba dient, del darrer d’ells: En
cuanto a Albert Boadella, columnista ocasional que ha dedicado su vida
al arte dramático, ha hecho patente su lucha contra el pensamiento
único nacionalista en ambos escenarios. Fundador de Els Joglars, una de
las pocas compañías que no vive [sic, en comptes de viven, en plural] de subvenciones, Boadella ha llegado a estar en la cárcel por la representación de la obra ‘La Torna’.
Sí senyor, així estan les coses entre Estepaís i jo: després
d’insinuar, de manera abjecta, que a Catalunya la majoria de les
companyies teatrals viuen del cuento i de la mamella oficial (i
que per això i només per això tenen èxit), el cosmopolita diari
castellà deixa que s’entengui (i deuen comptar que la inveterada
ignorància espanyola ja farà la resta) que el senyor joglar de la plana
de Vic ha estat engarjolat (aquest és el temps verbal que fa servir)
per l’actual Gobierno nacionalista i la seva ortodoxia imperante,
i es guarda molt de dir ?aquí calla com un porc!- que l’obra es va
representar durant els últims espeternecs del franquisme ?quan la ortodoxia imperante
imperava, aquella sí, a garrotades-, i que aquella peça teatral atacava
els militars espanyols -que havien executat feia poc en Salvador Puig
Antich-, que són els que van ficar el director de l’obra a la presó
després de fer-li un consell de guerra…, i que són els mateixos que
han imposat sempre, en nom propi o per compte d’altri, i amb els
mètodes que tots coneixem, el seu nacionalismo intimidatorio a tots els pobres desgraciats que s’han atrevit a anar a contracorriente del seu pensamiento único,
que era i és viure del cuento aquests últims 300 anys i els 300 anys
vinents, si pot ser, si Déu vol (els seus delegats a la Conferència
Episcopal preguen perquè així sigui) i el temps no ho impedeix.

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, 1/08/06]

Il·lustració: El Dr. Boadella ajudant a parir el nou partit Ciutadans, el dia que es va presentar en societat al madrileny teatre Reina Victoria. Al cap d’un any, els pares putatius del partit que havia de "reclamar el regreso al principio de
realidad en la política" s’estan estirant els cabells els uns als altres per discrepàncies internes, i les bases no van menys dividides. Ciudadanos en la Red, per exemple (http://ciudadanosenlared.blogspot.com), que es declaren filotaxidermistes, flipen amb l’aparició d’un ciutadà dissident que es fa dir Ciudadano Ubú…, i no n’hi ha per a menys (http://ciudadano-ubu.blogspot.com). És el "principi de realitat", que fa estralls… (foto: www.abc.es)