L'Hereu Riera

Hi ha un powerpoint, tan curiós com graciós, fent tombs per la
xarxa que explica per què els dipòsits de combustible del transbordador
Shuttle, els anomenats SRB (solid rocket boosters), tenen les
mides que tenen i no pas unes altres. Les imatges repassen l’itinerari
geogràfic i històric dels alimentadors del giny aerospacial fins
arribar a la rampa de llançament, a Florida, però en sentit invers: si
els dipòsits fan aquelles mides és perquè puguin ser transportats per
tren des del lloc on els fabriquen, a l’estat de Utah, i passar pels
túnels que travessa el comboi, que tenen aquella amplada d’acord amb la
de la via, que és la mateixa (4 peus i 8,5 polzades) que la dels
tramvies de la Gran Bretanya (ja que van ser anglesos emigrants els
constructors de la xarxa de vies fèrries dels EUA), que és idèntica a
la que tenien els carruatges antics, i així fins a remuntar-nos als
carros de guerra de l’exèrcit romà, que van ser fets amb la mida justa
per encabir-hi les anques dels dos cavalls que els arrossegaven. Deixant
de banda algunes inexactituds històriques d’aquest conte, que n’hi ha,
la conclusió jocosa -o no- que en treu el seu autor és que el món està fet amb el cul…

Fent un exercici semblant, el de recular fins a les causes
primeres, però en la història dels nostres dies, lamentablement també
arribaríem -i aquesta vegada sense inexactituds científiques, ai las!-
a una conclusió si fa no fa igual, entre divertida i desencantada.
Perquè n?hi ha per riure, però també per plorar, per renegar i per
arrencar-se a córrer. L’actualitat dels primers dies d’aquest any
acabat d’estrenar ens ha fet disfrutar d’una nova producció dels
insuperables actors del Club de la Comèdia estatal, amb la incorporació
inesperada de la senyora ETA, que després de col·locar una potent bomba
a la novíssima i caríssima T4 de l’aeroport de Barajas, amb el resultat
de dues persones mortes, fa un comunicat dient que la treva permanent
(una figura retòrica espaterrant i d’una gran comicitat, també, amb què
ja ens havia obsequiat ara feia una colla de mesos) no està pas acabada
ipso facto, com tothom suposava, sinó que continua tan viva i fresca com abans: cap problema!

Els seus (suposats) interlocutors no ho han pas entès així,
tanmateix, i s’han afanyat a dir que s’ha acabat allò que es dava: ho
ha dit el Govern espanyol per boca del ministre Rubalcaba, que ho ha
dit en nom del president Zapatero, que l’hi deu haver dit a ell empès
per la contundència de l’atemptat -tan fora dels seus càlculs, val a
dir-ho, que l’ha deixat amb una cara d’estupefacció que rivalitzaria
amb la d’en Felip IV, el Rey pasmado-, però també per la
pressió constant, delirant i insuportable de la dreta espanyola tota
encarnada en el PP, i aquesta teledirigida alhora per la dreta encara
més dreta dels ultramontans de la Brunete mediàtica, una muntanya de
fems, com dirien els mallorquins, coronada per Radio FJL, també
coneguda per la Cope, des d’on un personatge de perfil sinistre i amb
una ànima negra com la tinta xinesa dicta a tothom qui té a la seva
esquerra -és a dir, tothom, ja que a la seva dreta no hi ha ningú més:
és impossible- com ha de ser Espanya, la seva Espanya -l’única
possible-, i com han de ser considerats en cada cas -amb un llenguatge
farcit de neologismes hiperbòlics destinats a l’insult que fa feredat-
els que es desvien del recte camí, que ha de ser més recte que el nas
d’en Kevin Kostner. Des del seu cau madrileny, cuirassat per una
gruixuda paret d’immunitats constitucionals, la bèstia segrega el diktaat diari als seus correveidiles,
que, servils i acollonits a parts iguals, li retransmeten fidelment les
seves consignes, les seves lliçons i les seves amenaces, més o menys
velades, sempre de mà dreta a mà esquerra, i sempre parlant en nom de la inmensa mayoría de los españoles.

¿Com pot ser que un individu encauat tot l’any com un ós a
l’hivern pugui captar exactament allò que vol, que necessita o que
necessita voler realment la immensa majoria d’espanyols? És un
absolut misteri, però és així. I és així perquè ell és el que crida
més, i a Espanya des de temps immemorials té la raó qui més crida: la
història d’Espanya ho diu, i ho diu a crits, per ser exactes.

Parapetat rera el seu micròfon de Radio FJL, el rei de les
invectives rastreja el paisatge amb la seva mirada vidriosa de gran
batraci inquisidor i escampa tot seguit, escopint capellans, el seu odi
entre el paisanatge rebel, que és quasi tot: ningú és prou sant de la
seva devoció, tothom va tort, i ell té una feinada a redreçar rumbs.
Tan fort se sent, des de la seva trona cedida ignominiosament pels
bisbes espanyols, que fa poc es va atrevir a ficar-se ni més ni menys
que amb el superexpresident Aznar!, la icona joseantoniana del segle
XXI, que s’havia deixat caure per Espanya amb un look Camilo Sesto molt sospitós, segons el gripau raucador de la Cope: Siempre ha sido muy de su señora, vamos, pero es que con estos pelos…, no sé, no sé…, va ser el seu serpentejant comentari.

Aquests dies hem vist el PP fent malabarismes hipòcrites per
esquivar la convocatòria de manifestació contra el terrorisme d’ETA, a
la qual finalment no es va sumar malgrat els canvis de lema que exigia
i que se li van acceptar; hem vist Batasuna fent el mateix, però
precisament perquè no estava d’acord amb aquests canvis -els extrems es
toquen, ja ho diuen-; hem vist fracassar -momentàniament o no, ja ho
veurem- el procés de pau encetat, i veiem pujar la intenció de vot de
la dreta a les enquestes. A Catalunya hem vist pujar a la palestra una
colla de pikhos de tall urbanita sorprenentment actius que parlen -en bilingüe– en nom d’un estrany concepte de llibertat
en contra d’un nacionalisme català que, pobric, es limita a defensar-se
-i prou feina que té- i que segons ells és d’una agressivitat
hitleriana… A diferència del vociferant injuriador de la Cope,
aquests evacuen les seves nocives idees amb una exquisida bona
educació: la seva impunitat és, en el seu cas, el seu formalisme
impecable, i ells ho saben i en fan gala. Com a la historieta del
principi, representen el Shuttle, l’extrem més evolucionat de
la corda. Però no ens enganyéssim pas: si anem a l’altre costat, a
buscar la causa primera, invisible, de moltes de les coses i dels casos
que passen a Espanya, hi trobarem el cul d’un cavall.

[Article publicat en el núm. 238 de La Farga de Salt, febrer del 2007]

Il·lustració: Les homilies del bisbetó i ànima de la Cope Jiménez Losantos contra els
sants que no són de la seva devoció són demolidores, i les seves
excomunions, fulgurants. De moment, tot i el seu fervor missioner,
encara no l’han nomenat papa, però tot arribarà… (Fotomuntatge: www.kaosenlared.net)