L'Hereu Riera

La Selección de futbol -tot i l’aportació dels esforçats Savi, Cex, Luis Garcia i Puyol- no es menja un quico, però sí la de basquetbol. Ja ho va dir en Pepu: Us haureu d’apendre la parauleta!,
als 100.000 ciutadans entusiastes reunits a Madrid per aclamar
embadalits els nous herois de la cosa, uns nois llargs com un sant Pau:
sant Pau Gasol, fill de Sant Boi i el més heroi, que ell tot sol amb
quatre més va fer la gran proesa: quedar campions del món de bàsquet,
un esport mig desconegut fins ara pel gran públic en territori
espanyol, on semblava que la fúria i el geni de la raça s’encarnaven
únicament i exclusivament en els onze titulars de La Selección de
todos, i que tot altre esport que no fos el fúmbol o balompié era suspecte com a mínim de ser una mariconada (excepte potser el tennis, que amb l’Armada Invencible, tot i ser composta bàsicament per jugadors catalans -per variar-, va donar uns bons rèdits nacionalistes a la causa).

Bé, doncs farem com les càmeres de la Sexta aquesta quinzena
d’agost i centrarem la nostra atenció en la figura de sant Pau Gasol,
que com el seu homònim de l’Evangeli ha patit, camí de Tòquio, una mena
de caiguda del cavall que li ha fet veure de cop i volta les coses
clares: la seva conversió a la causa espanyolista ha sigut radical,
total, definitiva, sense retorn al passat camperol i provincià al qual
l’havien destinat els seus orígens familiars. Es pot entendre que un
noi jove que havia fet el salt de la muntanya de Sant Ramon de la seva
vila natal a les planes de Memphis, EUA, es desorientés un xic, tenint
de sobte al seu davant uns horitzons tan infinits. Però el xoc devia
ser a la tornada: el petit país de les seves arrels li devia semblar
molt estret, i ser icona d’una TV3 tan modesta i poca cosa era un
conyàs que no valia la pena, segurament -en les entrevistes amb en
Jordi Robirosa només li faltava badallar-, de manera que el periple
estiuenc per l’Imperi del Sol Naixent li va donar la perspectiva
correcta de les coses, es veu, i va aprofitar per donar a conèixer al
món, via premsa de Madrid, la capital de l’Imperi on Mai no es Ponia el
Sol, la seva nova fe imperialista: La selección española es la
nuestra de siempre y no sé qué repercusión podría tener una situación
tan delicada para todos: que un trocito que forma parte de España se
quisiera independizar o tener una selección. I el noi de Sant Boi
aconsella tot seguit que Espanya, que segons ell s’està trossejant, o
desmembrant, com diuen els de la dretona castissa, por arriba, por abajo y desde todos los puntos (…), tiene que mantenerse conjunta y fuerte como país… El text reproduït ja parla sol, però em permeto afegir-hi uns petits comentaris impertinents.

Primer: el boy de Sant Boi no s’ha assabentat
encara que els Estats Units és un país compost de diferents Estats
tanmateix units, de manera que són un país conjuntat i fort, sense
necessitat que un d’ells estigui tot el dia proclamant que és el més
guapo i ben plantat i que obligui els altres a esborrar-se, a
ningunejar-se i a humiliar-se contínuament. Confederació és una paraula estranya a Espanya, però no als EUA, on viu i treballa el nostre convers…

Segon: aquest trocito que forma parte de España
resulta que es basta per abastar-se ell sol i abastar a més a més
Espanya entera, i completament gratis, és a dir, sense rebre res a
canvi -a part de quatre insults, vuit escopinades i un fotimer de
greuges de tota mena pel favor dispensat-, i això tant a nivell
econòmic com esportiu. Si no és completament curt de vista, l’amic Pau,
es devia adonar que en l’esquadra espanyola hi havia cinc catalans: ell
i el seu germà Marc, en Navarro, en Rudy i en Mumbrú, i que un grapat
dels partits que va guanyar la fotuda selecció va ser gràcies a ells, i
que sense ells la refotuda selecció no s’hauria emportat un comí de
l’Eldorado japonès.

Tercer: a aquest trocito de España ningú li ha
preguntat mai si li venia de gust formar-ne part, sinó al contrari, hi
és a dins per força, i concretament per la força de les armes
espanyoles, que contràriament al que van fer a Cuba davant les armes
més fortes dels Estats Units, en el cas de Catalunya van guanyar la
guerra i van imposar-se, i van imposar-li com a càstig ser d’Espanya, a
aquest trosset d’Europa que vivia molt tranquil i autosuficient, sense
ella…

Quart: de les paraules de l’heroi de Sant Boi s’infereix que considera al mateix nivell, pel que fa a Catalunya, tenir una selecció pròpia que independitzar-se
d’Espanya. Sembla que no caldria, la independència, per tenir combinats
nacionals: l’existència incontestable de les seleccions d’Escòcia,
Gal·les, Irlanda del Nord i unes quantes més que hi ha al planeta ho
confirma. Però bé, si ell ho diu, en prenem nota. Perquè això també es
pot agafar per l’altre costat: mentre no deixem de ser un trocito de país per passar a ser un país sencer, mentre no siguem independents, aquesta gent, els del trozo grande (y libre), no ens deixaran ser ningú tampoc en l’esport internacional…

Cinquè: ítem més, la selección española es la nuestra de siempre,
sí, perquè mai ha deixat als catalans cap possibilitat de tenir-ne
d’altra. Hi ha alguna altra raó que jo no sàpiga, estimat
excompatriota?

Sisè: és cert que el país de naixement, igual que la
mare, no es pot triar, i que en canvi sí que es pot triar el país
d’adopció -encara que sigui un país virtual-, de la mateixa manera que
es poden triar els amics. Però també és cert que hi ha amistats
perilloses, i algunes fins i tot poden ser verinoses. L’amic Pau ho pot
descobrir llegint -a Viquipèdia mateix- l’entrada Síndrome d’Estocolm…

I parlant de descobrir, aquest exitàs dels Juvenils d’Or
que s’han fet de més or encara fent el seu agost al Japó, i les
consegüents manifestacions multitudinàries d’alegria desbordada per
places i carrers del Regne borbó, coronades amb l’ultrasònic premi
Príncipe de Asturias que el marquès de Samaranch els ha notificat que
rebrien en breu, demostra un cop més com és de cert el vell axioma, que
ara toca aplicar al basquetbol: res de res no existeix fins que Espanya
no ho descobreix.

[Article publicat al núm. 234 de La Farga de Salt, octubre del 2006]

Il·lustració: Pau Gasol, l’heroi del basquetbol espanyol, caracteritzat
com a SuperPow rojigualdo, disposat a salvar Espanya de
la desintegració. (Foto: www.pow16.com)