L'Hereu Riera

Per fi s’ha acabat el Mundial de futbol!, sentim exclamar arreu aquests
dies primers de juliol. Ho diuen, amb un bufet d’alleujament, tots
aquells a qui no agrada el futbol (que són de plànyer, certament), ho
diuen els que han vist teles i ràdios segrestades per aquest magne
esdeveniment, amb uns locutors vociferant des del primer minut del
primer partit com si estiguessin narrant ja els últims de la final (o
de la fi del món, més aviat semblava); i ho diuen tots aquells estetes
de morro fi que troben que això del futbol
és una vulgaritat i una horterada només apta per a gustos menys elevats
que els que ells han cultivat a la vida. I ho diuen també tots aquells
catalans que estan tips de veure que cada vegada que es munta una
macrofesta internacional d’aquestes, siguin campionats del món o
d’Europa, de futbol, de bàsquet o de dòmino, tant se val, Jocs Olímpics
o Paralímpics, la selecció que hauria de representar el seu país no hi
és convidada. O més que això: que hi té prohibit, impedit, vedat
l’accés, i que d’aquesta manera el país en qüestió es veu bandejat,
marginat, ningunejat. Ras i curt: a efectes esportius, no existeix. I
als altres efectes? Doncs tampoc: aquesta és la qüestió.

Catalunya, que és un país d’Europa, hauria de ser-hi: té una llarga tradició ?sintetitzada en el vell lema noucentista Esport i ciutadania-;
té tota la capacitat humana, econòmica, tecnològica i organitzativa
necessària i més; té un potencial esportiu indiscutible, i en una gran
quantitat de disciplines. I té, a més, la voluntat de ser-hi,
expressada repetidament, però de manera incontestable amb la famosa
recollida de firmes que va superar el mig milió, i que devien quedar
encallades en algun ignot despatx del Parlament, que és on van anar a
parar (però no pas per quedar-s’hi: no era aquesta, la intenció..).

Amb tot això, amb tots aquests números, ¿com és que Catalunya no
té la seva representació, en cadascuna de les cites internacionals on
els països civilitzats es disputen amistosament el seu predomini
esportiu? Un observador llunyà però atent podria deduir (com l’astrònom
medieval que intuïa l’existència d’un planeta ocult a la vista a partir
de certes anomalies en la trajectòria d’un cos celest visible veí seu)
que hi ha d’haver necessàriament algun factor de distorsió a la vora,
que expliqui que Catalunya no segueixi el camí més lògic. Hi és, i fa
una pila d’anys que s’hi dedica amb una gran diligència, combinant
l’atracció i la repulsió: és la nació no-nacionalista que té just al costat, una autèntica especialista en l’esport de tirar la pedra i amagar la mà, de fer que se noten los efectos sin que se note el cuidado.

Entre aquests efectes hi ha, com dèiem més amunt, els esportius:
si es saben manipular bé, poden fer, i fan, de taparada de tots els
altres, molt més importants. Des del temps del pa i circ dels
romans, tots els tirans han fet ús de l’esport per distreure el poble
de llurs maltempsades, per una banda, i per l’altra per cohesionar-lo,
sobretot quan aquesta cohesió era artificial, impostada i imposada per
les seves polítiques expansionistes. Espanya, que és una impostura
fruit de l’expansió artificial de Castella, necessita imperiosament una
sèrie d’impostures petites per dissimular la seva pròpia naturalesa
bufada, buida. I una d’elles és l’esport, que té la màxima expressió
quan es congria La Selección. En el cas del futbol, onze
jugadors de diversa procedència units suposadament en la defensa, a
còpia de coces a una pilota de cuiro, de l’artifici que en diuen nació
espanyola, i que ningú sap exactament de quina pasta està feta. Si les
cartes es posessin damunt de la taula -d’una taula de negociació-, aquí
hi hauria un xoc de trens conceptual: per un costat Catalunya, que
reclama Una nació, (doncs) una selecció, i per l’altra Espanya, que exclama ¡Una Selección, (pues) una nación! Perquè aquesta és la diferència: Espanya és
la Selección, i per això hi posa tot l’èmfasi, tota la passió i tota la
cridòria, perquè sense selecció de futbol i unes quantes
artificiositats més com aquesta no seria res, quedaria en evidència. I
per això, amb la mateixa obsessió paranoica, es dedica a amagar de
mirades indiscretes totes les altres seleccions en potència: en primer
lloc perquè no puguin mai dels mais fer ombra a la seva (només la
possibilitat de perdre un hipotètic partit Espanya-Catalunya, o
Espanya-Euskadi, els esborrona: no ho podrien suportar, i per tant no
s’atreveixen ni a imaginar-s’ho), però sobretot per impedir que darrera
d’una selecció catalana en marxa, jugant normalment per tot el món (i
segurament fent un bon paper), els catalans poguessin descobrir,
adonar-se’n, que són un poble, i que per tant tenen dret a existir com
a tal, amb totes les prerrogatives i deures d’un poble, d’una nació
qualsevol.

Per tapar aquest forat, i en definitiva les seves vergonyes, una
de les consignes més divertides i que utilitzen més repetidament és
aquella que diu que no s’ha de barrejar l’esport amb la política.
És graciosíssim, sortit de la seva boca, és insuperable… Recordem
només com va acabar el clam català respecte a una de les no-nades
seleccions catalanes, la d’hoquei: amb el president de la Real Federación Española de Patinaje, Carmelo Paniagua, exhibint davant de l’assemblea de Roma
(convocada a requeriment d’un tribunal, el TAS, després de la tupinada
de Fresno de l’any anterior, denunciada per la delegació catalana),
davant de les càmeres i davant de tothom, amb un exhibicionisme obscè,
de tan descarat, el seu documento nacional de identidad mentre preguntava, en to desafiant i de manera concloent i excloent alhora: És com aquest, el DNI dels jugadors catalans?, volent dir que si són espanyols oficialment, a jugar amb la selecció oficial,
i s’ha acabat la tonteria!… D’aquesta manera tan elegant, amb aquest
carpetazo, el senyor president se’n reia de les pretensions de tot un
poble de voler ser un més ?ni més ni menys- entre els països del món, i
doncs de tenir les seves pròpies seleccions esportives; es reia dels
esforços nobles i del joc net portat a terme pels dirigents de l’hoquei
català, amb el president Basiana al capdavant; i es reia a la cara dels
qui es creuen aquell rotllo -un més- que dèiem, i que des d’Espanya es
botzineja tant: que no s’han de barrejar esport i política. I
se’n fotia igualment, però encara amb més gust, si això és possible,
dels qui li exigeixen, amb una irritació comprensible, que, si tan bo
és, aquest principi que prediquen amb tanta insistència, comencin per
aplicar-se’l a ells mateixos.

Espanya no guanya ni guanyarà mai (m’hi jugo un pèsol de
Llavaneres) el campionat del món de futbol, però guanya sempre el
campionat d’Espanya de seleccions: per eliminació dels contraris.
D’això se’n diu fair play, esportivitat, sí. A por ellos, oé!…

[Article publicat a La Farga de Salt núm. 233, setembre del 2006]

Il·lustració: La Selección de todos, celebrant un gol. El més gran èxit de la selecció espanyola és existir, ser-hi (impedint alhora que hi siguin les "autonòmiques"), fer bulto: l’important -i mai més ben dit- és participar (foto: Web).