L'Hereu Riera

La sorprenent alineació de José/Josep Montilla en la cursa cap a la
presidència de la Generalitat ha donat peu a tota mena de comentaris, a
l’arena política, a la graderia i a les cabines dels comentaristes, la
majoria d’ells, com pertoca, de caire polític, sobre el fons i la forma
de la presència, primer, del candidat d’origen cordovès i després, un
cop votades per la meitat no abstencionista del poble sobirà les
llistes ?tancades- dels diferents partits, la seva ascensió fins a la
màxima dignitat, de la mà de l’Entesa Nacional pel Progrés, la curiosa
segona edició del tripartit. Se n’han dit de totes i de tots colors,
com és normal. I val a dir que entre els colors que han abundat més hi
ha el negre del pessimisme -la por que el nou tripartit la torni a
cagar en qüestions importants, en la gestió del poder en general i del
dia a dia en particular- i el vermell de la irritació, especialment en
aquells que voldrien veure de president un Artur Mas guanyador de les
eleccions en escons i vots, però no pas per majoria absoluta, i en els
fidels d’ERC que els irrita que la famosa clau d’en Carod-Rovira hagi
anat a parar aquesta vegada a mans d?un presidenciable suposadament
espanyolista declarat (i no ens estem referint pas a la simpatia que se
li atribueix pel RCE Espanyol de Barcelona, precisament).

És en aquest aspecte col·lateral -però no tant- de tota la (re)moguda electoral que voldria posar un moment l’atenció: el percentatge
d’espanyolitat/catalanitat del candidat Montilla, i en un aspecte
lligat amb aquest però encara més concret i marginal -però tampoc tant-
de la naturalesa del personatge: l’ús que fa de la llengua castellana i
de la catalana, i de la qualitat de la seva dicció.

Pel que fa a la primera discussió, només dos apunts: primer, que
en el seu moment el president Maragall també va ser acusat
d’espanyolista, i ara, després dels tres anys d’immersió en el càrrec,
la mateixa gent lamenta la desaparició amb ell de l’ala catalanista
del PSC, com uns jueus al desert del Sinaí enyorant les cebes d’Egipte;
i en segon lloc, com apuntava la Pilar Rahola l’endemà de la
constitució del nou tricicle governamental: compte amb en José Montilla, que de moment amb aquesta tria pel govern progressista i d’esquerres va donar una carbassa com una casa de pagès a l’inefable Rodríguez Zapatero, que hauria volgut una Catalunya sociovergent…

El més antipedagògic que hi ha és riure’s d’algú que aprèn

I dit això, fixem-nos en la perifèria del nou President, el
primer de la història no nascut en terra catalana, i que per això ha
sigut qualificat de xarnego, una paraula tabú al nostre país els anys de l’anomenada Transició però que tanmateix és al diccionari, amb el significat de persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.
Segons aquesta definició, doncs, el mot, que en el cas de José Montilla
s’ha aplicat unes vegades maliciosament, d’altres irresponsablement i
també de manera interessada, fins i tot fent-ne bandera -el mateix
PSC-, està totalment fora de lloc: el senyor Montilla parla català, i
no pas en la intimitat com el conducator de Quintanilla de
Onésimo que vam patir vuit anys, sinó en públic, tothora i a tot arreu.
Una altra cosa és que ho faci més o menys bé, amb una pronúncia més o
menys bona, però la qüestió que compta és que fa servir l’idioma del
país, i aquí s’hauria d’acabar el bròquil. Puix parla català, escoltem-lo,
i que digui el que hagi de dir. Si tots els immigrats
castellanoparlants que ha acollit Catalunya els últims decennis fessin
com ell, ara no estaríem parlant dels problemes que té l’ús social del
català, i mai tampoc haurien aparegut i encara menys irromput al
Parlament aquesta raresa estrafolària que són els extraterrestres bilingüistes del partit dels Ciudadanos.

I que consti que una part de la culpa la tenim els mateixos
catalans (per molt que ens pugui disculpar l’accidentada història que
hem viscut com a comunitat lingüística i el reguitzell de complexos
psicològics col·lectius que ens ha deixat d’herència): segurament tots
coneixem algun català castellanoparlant irreductible, que no
vol baixar del burro del seu idioma ni que el matin, simplement perquè
un dia algú se li’n va riure a la cara dels seus intents de parlar en
català. El més antipedagògic que hi ha, i no cal ser mestre per
saber-ho, és riure’s d’algú que aprèn perquè no ho fa prou bé,
obviant de manera imbècil que si ho fes perfecte no caldria que
aprengués… Ho hem vist en alguns programes d’humor ?d’altra banda
prou intel·ligents- a la ràdio o la TV, en què imiten l’accent
però també les patinades de vocabulari o de sintaxi totalment
perdonables en una persona en procés d’adaptació (¿qui té dret a
decidir la llargada d’aquesta adaptació, si és una qüestió absolutament
personal i instranferible?), però també en cartes als diaris o en
intervencions a la ràdio de gent irritada per aquesta característica
del senyor Montilla, com si només per això estigués deslegitimat per
ocupar el càrrec de president de tots els catalans…

Els catalans, precisament perquè hem hagut de patir la imposició
d’una llengua estrangera (de dues, més ben dit), hauríem de ser
conscients que aquesta actitud pureta és, a més d’absurda i
contraproduent, totalment injusta. I encara més perquè tenim la
tendència -i que aixequi la mà qui no ho cregui així- a considerar
automàticament català, com un dels nostres, qualsevol estranger
que ens parli en la nostra llengua. El que hauríem de fer, nosaltres,
és facilitar-los les coses abandonant d’una vegada i per sempre la
nefasta tendència que tenim a passar-nos al castellà així que detectem
en el seu català encara insegur que estem parlant amb un estranger,
com si fos una persona curta, incapaç d’aprendre el nostre idioma, o
encara pitjor, com si Catalunya fos un club privat i ens volguéssim
guardar el català per a nosaltres sols, en comptes de compartir amb
ells l’idioma del país i l’orgull de tenir-los, idioma i país.

[Article publicat al núm. 236 de La Farga de Salt, desembre del 2006]

Il·lustració: José Montilla, cara a cara amb el seu doble al programa d’humor Polònia (TV3), que, ni fet a propòsit, es diu Mas… (Foto: www.tv3.cat)