L'Hereu Riera

Dijous 14 de desembre: s’estrena a 8TV Amics, coneguts i saludats,
un programa de dues hores de durada conduït pel periodista Josep Puigbò
que inclou un debat sobre diferents temes d’actualitat, amb la
presència en aquesta primera edició de Magda Oranich, Antoni Puigverd,
Joel Joan i Xavier Bru de Sala. S’està discutint sobre la participació
del poble en el comú, la interacció entre política i societat, i
l’augment de l’abstenció en les darreres eleccions al Parlament de
Catalunya. Una de les qüestions que el moderador proposa per a la
dissertació col·lectiva és: on para avui la gent que es manifestava
multitudinàriament a finals dels 70 pels carrers de Barcelona?

L’advocada barcelonina diu que aquella mateixa gent continua
manifestant-se com llavors, només que ara són els milions de votants
que fiquen en cada contesa electoral el seu vot a l’urna. Joel Joan,
entre irònic i irritat, suggereix un referèndum amb trempera: "Que
demanin als ciutadans de Catalunya que es pronunciïn sobre
l’autodeterminació, i veureu com la gent va a votar en massa…!", i
recorda que el mes de febrer passat es va concentrar a la Gran Via de
Barcelona una gernació enorme convocada per una bona colla d’entitats
aplegades per la Plataforma pel Dret a Decidir, que exigia de la classe
política catalana que es complissin unes expectatives nacionals que
finalment quedarien àmpliament diluïdes i/o desaparegudes en l’últim
tram d’aprovació del nou Estatut de Catalunya. Bru de Sala, que té les
seves pròpies impaciències, constata com de passada que, comptat i
debatut, al Parlament continua havent-hi, com sempre fins ara, una
majoria absoluta nacionalista. I en Puigverd, que en alguna ocasió ha
criticat públicament el paper massa protagonista, segons ell, de
l’actor en determinades manifestacions pancatalanistes, parla del
desencís general que va recórrer el país de dalt a baix com un
estremiment després que el text estatutari va tornar de Madrid prim i
desnerit, i dóna la culpa de la decepció col·lectiva als polítics
catalans precisament per haver posat alegrement el llistó tan alt,
oblidant de manera irresponsable que l’èxit de l’empresa no depenia
d’un Parlament, sinó de dos, i sense explicar com pertocava que encara
li faltava passar el tràmit del segon, on l’esperava amb les eines
esmolades la Comissió del ribot, del fuster Alfonso Guerra i
els seus aprenents. "La realitat és la que és", sentencia l’escriptor
gironí. "Però la realitat es pot canviar, no?", li replica l’altre…
La discussió, acalorada, va durar uns minuts, en aquell plató. Però és
una disputa que fa segles que dura. Aviat en farà tres, exactament, des
que la nostra realitat nacional és la que és, és a dir, la que la realitat nacional del costat vol que sigui.

En un article recent, l’Antoni Puigverd venia a dir que per
aquests verals estem molt aviciats, i que ens queixem per ganes de
queixar-nos, reclamant utòpiques pàtries i eteris patrimonis, mentre
que hi ha poblacions, com les dels africans que es tiren de cap a
l’aventura europea amb les pasteres de la desesperació, que tenen
moltíssims més motius de queixa que nosaltres, i que en canvi van fent
sense dir ni piu. És un pensament que no puc entendre, i encara menys
compartir-lo. A veure: que hi hagi un pitjor comporta que un s’hagi de
conformar amb el seu mal? I si fos així, ¿quina seria la línia de tall,
el percentatge que dóna dret a la reivindicació, primer, i després a la
solució del problema? I a més d’això, ¿on és escrit que vetllar pels
teus interessos i anhels t’impedeixi de fer-te solidari amb els dels
altres? Qui ho diu que la simple necessitat de sobreviure d’uns
deslegitimi la necessitat més complexa de viure d?altres?

A Catalunya tothom té més o menys cobertes les primeres necessitats (si no hi incloem la d’habitatge, que és un dret
d’allò més tort…), però ¿què hi ha de la sobirania, del dret a
decidir sobre la pròpia vida (col·lectiva)? Aquí hi ha qui decideix per
nosaltres, en exercici de no se sap quin privilegi. I a aquest abús
ningú hi posa fre. Fa tant que dura, amb tanta intensitat i de maneres
tan diverses, i el tenim tan interioritzat, que ja sembla formar part
de la nostra naturalesa, o de la naturalesa de la nostra relació, si
més no. Ningú compta que algun dia s’hagi d’acabar: per part espanyola
ningú ho espera, i per part catalana ningú no hi confia (i pocs, massa
pocs, breguen per aconseguir-ho). El beneficiari d’aquesta situació
anormal, l’amo, hi està massa aviciat -aquest sí: en viu-, i el
perjudicat, l’esclau, hi està massa avesat. Mala peça al teler,
doncs…

Per veure-ho, només cal fer una mirada panoràmica al nostre
entorn, i la conclusió és que tothom en aquest país, tots i totes,
partits polítics i partides polítiques, davant la persistent presència
del company espanyol, d’una brutalitat contrastada, prenen la
postura d’excusar-lo, per activa o per passiva. Ja s’hi compta que
l’ogre es menja de tant en tant un nen, o una donzella, a tall de King
Kong, i sobretot, no el despertéssim pas de la seva migdiada satisfeta: "Ja sabem com és, què hi vols fer?, prenguem paciència…" ("…i si
se’ns acaba, en comprarem més", que deia el president Pujol). Tenim el
cos ple de morats, i aquest tipus carregat de mala llet ens pot
estossinar sempre que li vingui de gust, es veu, vagi o no fart de vi,
sigui per desfogar-se o per divertir-se. ¿I nosaltres no tenim altre
remei que aguantar aquest subjecte vil i les seves maltempsades, els
seus capricis i les seves dèries, les seves borratxeres i les seves
al·lucinades, els seus pets i els seus rots? I si el portéssim davant
de la justícia? Què hi diria un jutge imparcial -internacional,
naturalment-, assabentat del cas?

Aquesta Espanya tan superba i tan ufanosa d’haver-se inventat una modèlica transició
que enlluerna el món, d’haver aprovat molt aviat una llei del divorci
(redactada per un ministre anomenat Fernández Ordóñez que va morir
tremolant de por per la possibilitat que algun dia Catalunya es
divorciés d’Espanya) i de ser dels primers a permetre el matrimoni
entre persones del mateix sexe, aquesta Espanya que presumeix de ser
una avançada en la lluita contra la violència de gènere, ¿quan es veurà
sotmesa ella mateixa a l’interrogatori de la justícia, per respondre de
la violència, visible o soterrada, amb què sustenta, de forma mesquina
i miserable, la seva pròpia existència?

[Article publicat en el núm. 237 de La Farga de Salt, gener del 2007]

Il·lustració: Com el King Kong del cinema, el rei Kong espanyol també s’ha de cruspir
una donzella de tant en tant: un tall d’Estatut, l’OPA de Gas Natural a
Endesa, Ràdio 4, els programes en català de TVE-Sant Cugat, unes hores
de català a l’escola primària, el control dels aeroports, o dels trens,
les seleccions esportives nacionals (de la d’hoquei tres àpats, de
moment)…, i sobretot, dia sí dia també, els impostos dels laboriosos
catalans, la gran vianda base de la seva dieta. (Imatge: www)