Pels marges de les nits corren ombres negres encegades, tristes, cercant lo migdia que els torne la calma o una font on beure. Segueixen vells camins, camins abandonats, senyals d’indrets antics que no els interessen o que desconeixen. Apareixen, moren: Heus ací llurs vides desassossegades, nascudes un dia en l’abisme dels móns i enterrades vives.
Desitjo veure la neu cobrint els cims i els carrers, descobrir els teus ulls negres que enceten el misteri de la vespra i de l’hivern i enlluernen cada nit. La finestra entreoberta de les desertes golfes batega de tant en tant i això em recorda l’estiu o una altra primavera on tornar a renéixer a
Les proses que he cremat, els versos que he cremat, les paraules dites, els records inventats, les ganes de domir, les ganes de somniar, les ganes d’escriure i el desig de viure amb el cor a les mans per oferir-lo al mar o llençar-lo als voltors. Les proses que han volat. Amb els dits les
La vida reneix en la tardor, quan sembla ben morta la llavor. Allò que val, recordeu, perviu. En les proses i el compromisos, en el silenci estricte del gest que manté viva la memòria per designi ocult o revelat.
Lo silenci del migdia és un petit vaixell de vela que una mica de vent gronxa al moll menudet de Les Cases. Una gavina es bressola des de l’asta estant, quieta. Un infinit bocí de mar sota el sol i sota el cel blau, és la mesura completa. És precís que deixe el llibre, és
Plou i fa sol qui ho havia de dir? El teu somriure entre llàgrimes és l’Arc de Sant Martí. Plou i fa sol, pentina el teu neguit, i canta, maldament ploris, somriu i canta amb mi. Encara que pensis que te trobes sol les estrelles resen per dar-te consol. La lluna, la pruna ja s’ha
Só fill del Noguera, dins un rai nasquí; ma esposa és raiera, raier vull morir. El bon temps del fadrinatge el passí fent de cuer, mes com tinc seny i coratge prompte em feren davanter. D’eix cavall de la riera prenc la brida barroera, i als torrents i a la ribera vaig dient: ‘Pas al
Nostàlgia d’un temps no viscut, sinó descobert i historiat, de camins i marges i arbres, d’un paisatge i d’unes viles, del llegat d’una tècnica que es perd o que ja s’oblida. D’una visió dels temps i els anys, dels cicles dels segles passats. No és fútil el coneixement que ens permet reconeixèr-nos en aquells entorns
Ha començat a ploure i jo segueixo rellegint. Són les tres del dematí i ens espera un dia gris, fet a mida per llegir i a la barraca fer foc per a rostir vianda. Si llevessin el llegir seguiríem cavil•lant o escrivint i composant. Visquin les esperances, totes i cadascuna.
A les golfes de les cases habiten els silencis muts, aquells silencis cridaners que recorren al llarg del temps els cossos dels qui hi van viure i van perdre i van renéixer després de romandre-hi uns jorns. I hi van pregar dies sencers i ploraren sense consol, necessàriament a soles, solemnement, totes les nits angoixants
La lluna creixent, la lluna al cove, los marxicolins, una vesprada dalt de la barca. És l’hora del te al cafè del riu. Les hores remant amb parsimònia. Viuen les lletres, vocals que criden silencis totals. Dolces vigílies, llargues matines sobrenaturals. Viuen les ombres i vessen els focs en espais inerts pendents de dir-se, d’anomenar-se.
Cau la lluna vella a l’era i els gats s’adormen el graner. La llum blanca il•lumina els camps i els grills amenitzen la nit i els gripaus xalen tot raucant. Les xemeneies fumegen i la conversa s’engresca. Ja s’acaba la verema, de nit el vent ja ens refreda i les ovelles ja belen arraulides a
Reviure el fred, escoltar el vent, sopar sopes, pujar al terrat ben abrigat, dormir esgotat, llevar-me aviat, esperar el sol, les aurores, la claror al mar, la pau, l’amor, allò que val, allò senzill i universal.