Evoco el silenci ple, la calma de la nit, les ganes de viure en la fosca silent i que sigue octubre per gaudir encara més del futur novembre. I que torne l’hivern i el rellotge pare el dia que neve.
Sento nostàlgia d’aquest migdia que imagino amb tu mentres torno al niu conduint tot sol feliçment, en pau. M’abelleix sentir que tot està bé, que perdre és vèncer, que això ho he comprès sense llegir-ho, sense estudiar-ho. Les lletres que escric no aniran enlloc i estic alegre i accepto l’honor, sense esperar res, d’haver-te vençut.
Si pogués aturar el temps, jo l’aturaria avui, perquè avui no tenim sol, només pluja i més pluja, al matí i al capvespre i ens plourà tota la nit. Visc amb goig el silenci de l’aigua i les tronades. Demà el sol mos llevarà, penetrarà a la cambra i mos quedarà el gran consol de
I Sento com respires i ara que em desvetllo m’endinso en la foscor. Un desig m’ha atrapat: Que esta estona de nit fongue tots los neguits, los neguits teus i meus. II Et veig caminar pel teu tros. A la mà hi portes l’aixada i mires a terra, capcot. Cauen los pensaments al pou i
Bona vespra, pastor, bona vespra, jove. Bona vespra i bon vent, vent de dalt, vent de l’Est. Un enigma resolt, un somni sense fi. Una història trista, una història alegre. Maratons i curses, passar la nit llegint. Passar de llarg, fer llums, relaxar-se al volant. Acaronar els gossos, aplaudir un poema. Caure o ensopegar: Reescriure
Fulla de roure. La claror dels migdies. L’estiu no acaba. Tips d’arròs sejat. Carajillo de conyac. Avui, capvespre. Sempre ho voràs bou. Tenir més vides que un gat. Ser un personatge.
Carrasques, argelagues, esperar a que surte el sol, ametlers, oliveres, reviure, vèncer la mort, albercoquers, ginjolers, deixar anar, amollar, ser, farigolars, figueres, dir un Parenostre i dormir.
Ametles per plegar, ametles a l’arbre verd d’este setembre nou. Estiu que te’n tornes a qui sap quin país. Estiu que t’amagues rere els canyars dels rius. Olives per plegar, les figues per collir en este octubre antic. La lluna fa via, el sol ara s’amaga. Tinc un secret gegant per a qui me’l compre.
L’alegria és tímida, és fràgil i discreta. L’alegria s’amaga i esdevé juganera. És un migdia plujós o una vespra de tardor. O potser un dinar amb amics. L’alegria és viure en pau.
T’he vist al teu balcó observant de fit a fit els llimoners florits que mos embriaguen. El cel, al matí blau, ara s’ha ennuvolat. Escolto el mar, a prop. La lluna ha canviat. Ho desconeixo tot. Marxen les grunetes. Els dies s’escurcen. Fum de xemeneies.
Cauen los estels, s’alcen les esperances. Un migdia neix. Som amor i seny. Som l’ensenya de l’alba. Hem arribat a temps. He vingut amb tu. Les fórmules magistrals. Los plenilunis. Si fóssim a temps. Ja no mirem enrere. Cavalls vencedors. No marxarem pas. Cada dia és un tresor. Escolteu, sentiu. La remor del vent. Segles
La mar bressola. Les hores s’entretenen. El sol s’amaga. El vent empaita. El temps juga a conillets. La tarda s’adorm. Camins oblidats. La maleta del marxant. Uns altres dies. Banyistes al sol. Hippies fumant Maria. La mar oberta.
Veiessiu les roelles de cada primavera a les vores dels camins i els ametlers que han florit, la seua eterna verdor, l’eterna primavera, l’eterna herba de Sant Joan que al juliol es marceix i rebrota quan ve el maig. Passa el Carme i Sant Jaume i aviat les festes d’Agost, un aiguat lleuger amb pedra
I Cerco la vida als porticons dels vells terrats i les golfes. Anhelo aquell record sobtat que em trasllada a la infantesa, a la meua vida al poble, a la llum d’uns carrers de gents que han anat envellint, morint, i d’una altra gent que empeny el feixuc pas d’uns anys estranys. I tanmateix, un
Fer la boca grossa i la mirada tendra per no engolir-te mai sense haver-te estimat de bon dematinet. Diria que maldes per arribar d’hora al migdia insolent que et cobreix el rostre de nina sense cor. Així són los dies que mos toca viure, lents com tot un cicle, feixucs com un estiu, alegres com