El temps ha fet un gir, però el sol torna a brotar pel costat de la mar i es pon a la serra. Camino, passejo. Del silenci eloqüent n’espero la pluja abans de retrobar el nou punt de partida. Les hores són grises i la boira s’esfum per la terra plana. Temps de mandarines, rovellons
El temps es perd per la terra on les formigues feinegen i els mussols esperen la nit. Deu fer una dècada que visc rellegint l’Antic Testament. Estranyo les aparences i tot allò que va passar: Un estiu breu i una tardor que sacsejaren el meu cor i em vestiren per no raure al desert de
Broten les llunes, s’enlairen les flors, volen les lletres i jo no tinc por de tenir raó. La puput xerra, és molt garlaire, i els coloms beuen l’aigua dels gossos que ja han esmorzat. Deso el cap al sol. Deixo el temps allà. Torno a la platja. Camino a soles, baldat i tolit.
Es calcen els vells i també els joves amb una joia, la felicitat, pròpia dels senzills, dels que sempre hi són per vèncer la por i la tristesa d’un temps ja caduc, que no és pas el seu, i encetar el meló per endolcir els anys pendents de viure. La tranquil•lat és un estat just.
La bellesa dels finestrons que amaguen universos breus: Antics galliners, l’estable, els baixos de cada casa que no conegué l’electra. Ressonen les veus i els ventres en el silenci dels carrers que un dia van quedar deserts per romandre en la memòria de les persones d’un futur que es perd en les corredisses de les
Les onades del roquissar, del les cales on les hores passen lentes. És la remor de tothora que ens alegra i ens desvetlla.
Lo temps del raïm, de la verema, de cels blavíssims i nuvolades que et deixen perdut als camps terrallencs, plantat al desert, amb l’ànima als peus per no defallir en la bellesa i la solitud. Vilalba dels Arcs. Estranyo el poble. Horta, Batea, Pinell, Gandesa. Retornen els grills en fer memòria. La Fatarella. Ma vida
El silenci dels grills, lectures nocturnes, la claror dels estels, el desig d’escriure sobre coses banals, prescindibles, fútils, com la mar desfeta o un amor retrobat en acabar l’estiu. Una lletra alegre rellegida espaiet mentres torna a ploure. Desprendre’s del camí amb la perspectiva, la panoràmica, dels ocells que migren. Clarors dels oceans, somnis reveladors,
La pluja arriba i estova els sembrats. La pluja afluixa, l’anhel de pluja no se’ns acaba. Pluja estiuenca, pluja agostenca, xopes la terra i els arbres del bosc i les carrasques de les garrigues. Brotarà l’herba i tindrem bon hivern. Si miro els núvols d’aquest capvespre el cor s’eixampla, penso alegrement la nova tardor i
La lectura de la ‘Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen)’ (Sidillà, 2018), de Frédéric Lenoir, em va inspirar un poema innocent, potser gairebé infantil, però sincer. No va ser una lectura fàcil per mi. La bibliotecària ja m’ho advertí. Tanmateix, és una obra necessària que caldria recomanar a tothom i que hauria
Beuen els comensals el suc de la pinya mesclada amb taronja a mode de bon postre que el cuiner més jove coneix com endolcir per acabar l’àpat com si fos un regal. Els sucres naturals són els de les fruites, que pels bons paladars són menges senzilles.
Estiu que es plany pels camps eixuts, estiu vençut pels vents del sud. Quatre gotes mal comptades mos han banyat les samarres. I ara esperem, com cada agost, el ball i el most de les festes. Potser el matí es faça llarg i dugue el fred de la tardor. I ací estarem, acompanyats i mandrosos
Delit d’aurores i gebres tènues en la meua pell. Delit del treball de plegar olives i de premsar-les. De l’oli del raig, de l’oli novell d’un dia animós.
La pluja mos ha banyat i abans de tornar a casa hem aturat el cotxe al redol de l’ermita. Hem fet nostra l’oració en esta vespra d’aigua i converses amb pastors. Parlar, passejar, riure, descobrir, acompanyar. Hem traspassat els límits, hem obert les finestres i hem vist el cel emboirat en aquest agost aspre. I
En el silenci del bel de les ovelles mares que rostollen a l’ombra dels esbarzers dels marges, la conversa s’ha aturat per romandre en la claror que al migdia anhelavem.