Desitjo veure la neu
cobrint els cims i els carrers,
descobrir els teus ulls negres
que enceten el misteri
de la vespra i de l’hivern
i enlluernen cada nit.
La finestra entreoberta
de les desertes golfes
batega de tant en tant
i això em recorda l’estiu
o una altra primavera
on tornar a renéixer a prop.
Han passat els silencis
i els estornells han migrat
amb els núvols més grisos,
més estimats i enyorats.
De tot plegat fa uns dies
i em sap greu que passe tot,
que els dies siguen tant breus.
La xemeneia escalfa
i ens porta la conversa
després del llarg silenci.
Ha arribat la gran fredor
amb la nevada d’avui,
amb un poema tant breu
com una nit al teu jaç
i l’emoció perenne
però a voltes oblidada
de viure en un camí ral
que enllaça el país del Nord
amb el meu país del Sud.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!