He pintat la finestra de blau, però allò que em cura és l’escriptura i uns breus precs solemnes i senzills que no diré, que ara no escriuré, però que duc al pap i anomeno quan passejo, torno, vaig i vinc, em calço, m’alço i torno a caure. A Déu encomano l’angoixa i en la nit
La vora de la mar dibuixa la cala on roman la vela que imagino ara. Ampla i esquinçada per la pluja del març i el Mestral de l’abril, esperança nostra. Passarà el juliol i l’agost reviurà la calma a la cala, la son i les nits breus. I farem un gran salt cap al capvespre
A Bertolt Brecht Lo sol ponent-se, la remor del vent, l’aigua ben fresca, llegir i escriure, pasturar, jeure, los gossos, la nit, la vespra, plantar, fer planter, arruixar, conversar, riure, cuinar, prendre el sol, mirar el cel de nit, lo so del saxo, escriure postals, emocionar-se, resar, passejar, adonar-se, ser, comprendre, estimar, relativitzar, sentir música,
Veig l’amic passar de llarg, els carrers deserts de gent, les botigues ben buides, les fonts callades, seques. El campanar repica. Qualsevol hora és bona. Les esperances pengen dels balcons de les cases. És l’hora de passejar i deixar enrere la tardor. O potser és l’hora de dir que és l’hora de tornar a ser,
Esperava trobar les vores on saltar de la vespra a la nit, lluny de la peresa que a voltes em sorprèn pels revolts dels camins que recorro als matins a la llum del solet mentre cau la calor que ofega les pedres i els versos que penso a redós d’esquelles que sonen i sonen i
M’agrada el silenci, la pau i l’exili de la ment i del cos cap a provisionals indrets curulls de llum, erms inhòspits, vergers, camins i marrades, senders abandonats, llogarrets despoblats, masos vençuts pels anys, lligallos i camps verds, garrigues i bells prats on els braus pasturen. Reviure l’emoció de tornar a trobar-nos i estar sans
Has arribat al migdia i tots los moixons et seguien, tot volant arran de terra. Les margarides han florit i les oliveres riuen en vore’t, en sentir-te a prop. Les serps han sortit dels seus caus i els gripaus baden a l’ombra, a prop de les basses dels horts. Jo sé que has tornat per
Plou de nit i sortim a passejar pels carrers i les places del poble. El nostre caminar és lent, feixuc, i en arribar a la platja mos fonem amb la brisa i les mil estrelletes que no volen deixar-mos a soles perquè saben que tot s’acabarà i tornarem a somriure, lliures, solitaris, més conscients que
Cuso el set i faig un pedaç. Cada somni té una lletra que el vent escampa pels carrers. Evocació del Maestrat, dels seus camins ben margenats, del seu paisatge conreat. Cada carrer esguarda un record. Les hores van caient del niu on van néixer durant la nit. De bell nou prenc el pinzell fi i
Sembla mentida la primavera, sembla mentida la tardor i l’hivern i el plany de l’estiu i el seu dol calmós, silent i discret, pels anys ja passats i per les voltes que vam oblidar lo desig de ser sempre més joves, més desvergonyits, més allevantats, més amorosos. Els anys van passant, irreprimibles, com este vespre:
Endrapa l’olor i endrapa l’ombra del goig de viure del llarg silenci engendrat i viu en cada univers que ha imaginat i ara és ben real. Endrapa emocions, endrapa clarors, gents, nits, els camins, endrapa els arbres i reviu l’enyor, car de l’enyor viu i n’espera tant!
La vora de la mar dibuixa la cala on roman la vela que imagino ara. Ampla i esquinçada per la pluja del març i el Mestral de l’abril, esperança nostra. Passarà el juliol i l’agost reviurà la calma a la cala, la son i les nits breus. I farem un gran salt cap al capvespre
Vessa l’aigua d’un vell càntir sobre els meus ulls. Necessito un poc més de temps per dibuixar aquesta aurora fonedissa. Desa la mar, desa el rostre de la lluna i de la tarda desolada. Deixa que el món mos contemple i s’enamore del nostre amor. Tot ve a néixer. És
-Ves per on. -Per on vas? -Per on vaig tu no hi vas, però vine si vols anar allà on jo vaig i sabràs que qui va, va i torna i va pla i ve i vinga, va, anar i anar a Alcanar a peu.
Si canvia de bàndol, la lluna, i si la nit viatja sense cap llum, els versos es perden o s’amaguen ressignadament, obstinadament, mentres la claror del sol es confon amb la boira que dibuixa els carrers i els silencis que acullen les passes.