Oi?

Com acomiadem algú quan mor? Amb quina de les fórmules retòriques que hem incorporat per educació al nostre vocabuilari reflex ho fem en cada cas? I què ens estalvia de dir fer-ho així, retòricament i per cortesia obligada? Aquesta mena de coses em venia al cap aquests darrers dies, arran de la coincidència de dues morts tan sonades com les que ara mateix tots tenim presents. I devia ser per esmorteir el sarcasme que provocava la successió patètica de declaracions de patums dels PP. Una mica d’això parlava el darrer mail obert, en els termes que segueixen: […]

(més…)

Tanco, provisionalment, aquesta sèrie de notes dedicades a Cohen reproduint ara el mail obert de dilluns passat. I me’n torno a escoltar-ne alguna altra cançó…

(més…)

El mail obert de fa vuit dies girava al voltant de determinades paraules pronunciades en públic rere les quals hi ha equívocs que poden semblar buscats o unes lectures molt esbiaixades de la realitat. Hi excel·leixen determinats personatges, entre els quals especialment alguns polítics. Es podria dir que el mal tenalla transversalment homes i dones de tota mena i condició ideològica, però quan hi pares atenció t’adones que a alguns els tenalla més sovint que a d’altres…

(més…)

L’últim mail obert que vaig publicar a Vilaweb defensava que l’acadèmia sueca hagi donat el premi Nobel de literatura a Dylan. He deixat passar dies abans de penjar-lo aquí pensant que, mentrestant, Dylan hauria aparegut i, fins i tot, ni que fos a la seva manera, hauria agraït el guardó. Però no. De moment, silenci. I, amb tot, reitero el que vaig escriure: […]

(més…)

El mail obert de fa quinze dies estava escrit pensant, també, en el dia d’avui. Diu que ja han col·locat les estàtues del dictador i de la seva victòria a la plaça del Born. Jo no ho hauria fet: si havien de formar part de l’exposició, haver-les col·locades dins, en un context que en justifiqués la sortida dels magatzems de rampoines. Però al mig de la plaça, no. Aquests innecessària polèmica em va dur a recordar un altre monument polèmic. I en vaig dir això.

(més…)

Deu ser un dels nostres mals més aguts: aquesta dificultat per imposar el propi relat. És un mal que podria contenir, alhora, una virtut, la de l’autocrítica. Si no fos que, a la pràctica, fa que tendim a acceptar el relat de l’adversari gairebé fins a creure’ns-el. Pensava tot això fa ja uns dies després de tornar a sentir com Mònica Terribas entrevistava la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, i aquesta anava desgranant mitges veritats fins a confegir enormes mentides. Com aquella, tan insòlita, que diu que les últimes eleccions al Parlament nosaltres les vam perdre… D’aquests mals de panxa va sortir, segur, l’últim mail obert, que mirava de posar a lloc la gesta que vam tornar a fer aquest Onze de Setembre. […]

(més…)

A una setmana de la Diada, m’ha sortit un mail obert de crida a la mobilització. I és que hi ha molts més motius per tornar a sortir al carrer que no per limitar-se a ser-ne espectador. La independència no ens la regalarà ningú. Ens l’hem de guanyar, i la gran manifestació anual n’està essent, segur, un dels peatges més amables. Qui no sigui capaç ni d’aquest petit sacrifici… […]

(més…)

Aquest estiu em va sorprendre, com suposo que a tants d’altres, un article publicat a Núvol per Henry Ettinghausen, que en rellegir les memòries de Carles Fontserè es preguntava si no hi parlava un col·laboracionista amb els nazis. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins mentre veia com, per exemple, Agustí Colomines replicava amb duresa a l’hispanista, com també ho ha fet Assumpció Maresma. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins, dic, i en vaig destil·lar aquí uns records de quan vaig fer d’editor de Fontserè. Els rellegeixo en copiar-los al bloc i tinc la impressió que algú pot dubtar de si els he escrit a favor o en contra d’Ettinghausen. No, els he escrit a favor del record que tinc, com crec que hauria fet Fontserè mateix. […]

(més…)

Al mail obert d’aquesta setmana confessava la meva adhesió al manifest per un referèndum vinculant l’any 2017, això que tothom s’entesta a anomenar RUI tot i que la unilateralitat, si finalment hi ha de ser, ho serà per incompareixença de l’interlocutor necessari, o sigui l’estat espanyol. S’acosta l’hora de la veritat i, per tant, cal més que mai que exhibim múscul. Entenc que aquest és un dels primers objectius de la campanya: que es vegi que en som molts els que estem disposats a fer el pas, segur que perquè ja som interiorment independents, sense por de les amenaces ni de cap papu que puguin exhibir l’estat o qualsevol dels seus sequaços. No podem adormir-nos en aquest procés com si fos el dia de la marmota. Hem de continuar endavant. Ara.

(més…)

De vegades sembla que analitzem les coses per inèrcia. Vull dir, ara que hi ha hagut eleccions, que tot ha estat mirar que si aquest ha quedat primer i aquell no ha aconseguit confirmar el que li vaticinaven les enquestes, i para de comptar. Però mentrestant la suma dels vots s’ha traduït en unes xifres que potser parlen prou clar, si ens traiem les orelleres per escoltar-les. Això mirava de fer, des del biaix de casa, el mail obert d’aquest dilluns. […]

(més…)

Fa pocs dies, el 18 de juny, s’esqueia que feia trenta anys de la mort de Joan Oliver, i Vilaweb em va demanar de recordar l’autor de Sabadell i el seu germà poeta, Pere Quart. Vaig posar-m’hi fent-me una pregunta: què diria l’Oliver, avui, d’ara mateix? I, sense gosar respondre-hi directament —prefereixo no imaginar quina mena d’estirabots deixaria anar, malhumorat com el va fer tornar la cosa pública els seus darrers anys—, vaig apuntar el que segueix. […]

(més…)

A una setmana del 26J, i sobrevivint a la campanya electoral a partir d’una dimissió informativa suau, el mail obert de la quinzena posava paraules a una mena de teoria sobre la capacitat dels nostres partits polítics i els qui els lideren de posar-se i posar-nos pals a les rodes. Deia així: […]

(més…)

Fa massa dies que, entre tràfecs ben diversos, uns quants de públics —hauria d’obrir una secció en aquest quadern tota per parlar només de Vil·la Joana— però també prou de particulars, he desatès el bloc. Hi recupero ara el mail obert de fa quinze dies, escrit sota l’impacte de la frustrada tramitació al parlament dels pressupostos, impacte a què convidava a sobreposar-se amb un títol d’inspiració janeaustiana, que potser encara valdrà la setmana que ve, si no som capaços de sorprendre’ns nosaltes mateixos amb un tomb de mobilització electoral…

(més…)

El mail obert d’aquesta setmana donava voltes a l’excés de voltes que se sol donar a declaracions o fets que, d’aquesta manera, acaben esdevenint més transcendentals que no haurien de ser. És un tic propi dels politicastres que viuen declarativament per mantenir-se a la cresta dels titulars. I, sorprenentment, els mitjans tendeixen a fer-los el joc. I així ens van les perdius d’esverades per tot el país…

(més…)

I és que no m’he refet de la sorpresa. Per què TV3 va suprimir el vídeo en què Empar Moliner crema la Constitució? Que és que tenen por que tanquin la cadena? Que és que tan malament estem? Sí, devem estar molt més pitjor que no diem si la censura es converteix en una companya de taula o de llit que no necessitem foragitar… D’això parlava l’últim mail obert, aquest dilluns.

(més…)