Oi?

De vegades pot semblar que TV3 hi hagi estat sempre. I que sempre hagi estat el que és quan és tan bona. Però convé recordar que la nostra tele també té la seva història i, naturalment, les seves misèries. Una mica de tot això parlàvem, fa quinze anys, en aquest article, “Vejam si TV3 deixa de ser «la seva»”. Tant de bo que no hagués calgut escriure’l. I, sobretot, que mai no torni a fer cap falta.

(més…)

Quanta gent espera que la política catalana reprengui camins nous i de més il·lusió amb l’objectiu d’obtenir més poder real perquè la vida dels ciutadans de Catalunya sigui millor? Començàvem amb aquesta pregunta, fa catorze anys, un altre dels articles col·lectius que una colla vam publicar, llavors que el país vivia el crepuscle dels governs Pujol i es començaven a anunciar tripartits. Rellegir-los, i rellegir especialment aquest, en dies en què la politiqueria podria fer esbravar tantes il·lusions i esperances, pot suposar un xoc considerable, com qui diu la creació d’un bucle espaciotemporal. Encara sort de les sigles, que actuen com a potents elements contextualitzadors —ai, PSC, qui t’ha vist, qui et veu—. Però em temo que això tampoc consola prou davant la retòrica pseudorevolucionària de la coherència, que ara ens distreu incomprensiblement del camí.

(més…)

Com hem de reaccionar davant uns atemptats com els que van sacsejar París, i tots nosaltres, fa dues setmanes?  Com podem reaccionar-hi? Amb por, és clar, segur: seria deshonest negar-ho. Però, acte seguit, refusant el terror, reconquerint la llibertat d’entrada als nivells més casolans: el de sortir al carrer, agafar el metro, anar aquí o allà, no deixar de fer-ho per si de cas. El mail obert de la setmana que ara s’acaba va ser fruit d’aquesta mena de debat intern. Hi vaig donar forma de carta; una imaginària carta a l’amic gihadista que no tinc. L’exercici era de risc (literàriament, vull dir, emocionalment): espero haver-lo superat.

(més…)

Cada vegada que veus que aquest monstre del cinisme que es diu Cristóbal Montoro obre la boca i en sents el que en surt, t’exclames. Però no m’estranyaria que algú li doni una mica la raó: o no ho ha fet en bona mesura aquest sorprenent neopolític, en Lluís Rabell, parlant de la desconnexió aprovada pel Parlament en termes de “fanfarronada”? Potser serà oportú, doncs, per si algú tenia encara temptacions de debilitat, fer memòria una vegada més. Per si hi ajuda, recupero un altre article col·lectiu de fa prop de quinze anys. Perquè la criatura fa temps que plora.

(més…)

El 22 de maig del 2000, un mes i mig després d’haver publicat “L’anorèxia catalanista“, hi vam tornar amb un altre article, “Sota la dutxa”, que si no ho recordo malament en algun esborrany duia un títol que jugava a passar de l’ara toca a tocar-se’ls… I és que la deriva que vivia el país, aleshores, ens tocava tant allò que no sona que necessitàvem fer-nos sentir! Ho vam fer proposant algunes analogies amb una pel·lícula que llavors va fer forat, American Beauty. Ens serviria, avui, per analitzar el punt on som?

(més…)

Uns mesos després d’aquell “Ara toca, president” —al qual, d’entrada, el president no va fer gaire cas…—, el 9 d’abril del 2000, publicàvem a l’Avui un segon article, que mirava de posar sobre la taula elements per a un diagnòstic sobre la salut i l’evolució del catalanisme. Han passat quinze anys, i rellegir-lo pot sorprendre i, potser, donar alguna clau d’on som avui i d’on no hauríem de tornar-nos a trobar col·lectivament mai més. Treballem-hi…

(més…)

Al mail obert d’aquest 9N mirava de posar paraules a les impressions davant el ple del Parlament que ha fet d’aquest dilluns un altre dia històric. El recupero al bloc ara que és dijous, un dijous que pot fer bones —o no— les esperances que hi expresso…

(més…)

El temps passa. I passen moltes coses. Un 7 de novembre com avui, ara fa setze anys, el 1999, una colla d’amics vam publicar a l’Avui un article que faria una mica de soroll. Després, fins a l’1 de novembre del 2005 —recordem-ho: recorren des de l’arrencada de la legislatura ja crepuscular del president Pujol fins a les convulsions del primer tripartit—, en vindrien més, fins a fer-ne gairebé la dotzena. Rellegir avui aquell “Ara toca, president”, entre el 27 de setembre i aquesta setmana que començaran els debats d’investidura, ajuda a veure si no n’hem fet, de camí: llavors encara parlàvem de deixar enrere el “peix al cove”, per exemple, i ara el Parlament és a punt de formalitzar institucionalment la desconnexió de l’estat espanyol. I, alhora, per més camí que fem, ensopeguem una vegada i una altra vegada amb un ara toca que ens repta a fer sempre un nou pas valent. Quin seria l’ara toca d’avui? Jo no en tinc gaires dubtes: ara toca, cupaires. Baños, ara toca. Sigueu valents.

(més…)

Dilluns publicava un mail obert sobre aquest concepte tan paradoxal, pur oxímoron, de la independència judicial. I, com per donar-me una mica més la raó, l’endemà els jutges catalans (o sigui, que viuen i treballen a Catalunya, sigui dit sense malícia) deixaven plantat el president de la Generalitat. I, per la nostra banda, amb l’anunci de la primera resolució que prendrpa el nou Parlament, estem a punt de fer un pas de gegant per començar a recusar les lleis espanyoles i els funcionaris que vetllen perquè ens siguin aplicades. El rellegeixo, doncs, en acabar la setmana. I m’hi refermo.

(més…)

El mail obert d’aquest dilluns mirava d’aproximar-se al cas de Krzystof Charamsa, el capellà que ha parlat clar, posant sobre la taula els tres motius pels quals deu haver estat apartat de les seves funcions. Dos són evidents —deixar d’amagar la pròpia orientació homosexual i deixar de simular l’acceptació del celibat—. La tercera raó em sembla que no ho és tant, d’òbvia. I és la que a mi més interessa: quin espai deixa l’Església, o més en general les institucions que ordenen la vida pública, per als qui gosen parlar amb franquesa i honestedat, sense disfresses, sense por?

(més…)

Escriure un mail obert aquesta setmana, l’últim diumenge abans del 27 de setembre, ha estat d’allò més compromès. Perquè es tractava de trobar el to al més ajustat punt mitjà entre l’entusiasme i la incertesa, sense caure en l’eufòria ni en les provocacions, sense fatxendejar ni esporuguir-se, sense cometre gaires redundàncies ni fer només soroll. Ho he aconseguit? Vull pensar que una mica, i que si algú que dubtava té la bondat de llegir-lo potser deixarà enrere algunes pors i creurà una mica més en la seva pròpia llibertat. I que ho demostrarà votant, diumenge, com tu i jo sabem… […]

(més…)

Aquest dilluns hem reprès els mails oberts de Vilaweb després del parèntesi forçat del mes d’agost. I ho he fet mirant de mirar de cara algunes de les pors que molta gent va compartint aquests dies —d’una banda davant de tantes amenaces però també pel pessigolleig aquell de la primera vegada que es trepitja terreny vedat—. M’ha sortit aquesta crida a la poarticipació. Que no em smebla fora de lloc repetir aquí avui, que ja tenim la Diada del tot a punt. […]

(més…)

Que una notícia sigui previsible, i per tant esperada, no la fa menys colpidora. Ara mateix sento que ha mort Oliver Sacks. Coherent amb la seva concepció de les humanitats, amb la seva capacitat de divulgar el coneixement científic, els últims mesos va fer una i dues aparicions impecables en forma d’articles a la premsa per explicar que es moria de càncer.  (més…)

El mail obert d’aquesta setmana s’explica sol: això que els reis siguin ventrílocs del govern de torn els posa en situacions que per a la majoria de mortals serien més que incòmodes, inassumibles, inacceptables. Haver de dir segons quina bestiesa posant cara seriosa i com si allò anés a missa i amb ceptre i tot… Deu ser que la sang blava immunitza davant aquesta mena de sentiments i complexos. […]

(més…)

Quina setmana: de la convocatòria frustrada de cimera de dissabte hem passat a un pim pam pum de tres dies que sembla que ho ha deixat tot dat i ben beneït. Eureka! I a mi, amb una sensació ben estranya: dilluns publicava un mail obert demanant que no es fes tant causa dels noms —que si amb polítics o sense, que si amb Mas o amb sense Mas— i s’entrés en la matèria dels quès i els perquès —o sigui: què s’ha de fer el 28S perquè la independència sigui un fet—. I he tingut ben bé la sensació que aquesta vegada, en comptes de semblar que prediqués en el desert, com ens sol passar quan llancem un paper al món, aquesta vegada m’escoltaven: el pim de dilluns —un pim de nou hores—, el pam de dimarts i el pum de dimecres ha superat la cançó de l’enfadós de les llistes amb una candidatura que ens ha d’estimular a aprofitar els setanta-cinc dies que vénen per engrescar tothom, tants com puguem, a compartir la il·lusió de fer un país nou, el país que voldrem, a partir de l’endemà del 27S. Això és el que hi ha en joc. Això és el que hem de guanyar, sense excuses.

(més…)