Oi?

Al mail obert d’aquesta setmana confessava la meva adhesió al manifest per un referèndum vinculant l’any 2017, això que tothom s’entesta a anomenar RUI tot i que la unilateralitat, si finalment hi ha de ser, ho serà per incompareixença de l’interlocutor necessari, o sigui l’estat espanyol. S’acosta l’hora de la veritat i, per tant, cal més que mai que exhibim múscul. Entenc que aquest és un dels primers objectius de la campanya: que es vegi que en som molts els que estem disposats a fer el pas, segur que perquè ja som interiorment independents, sense por de les amenaces ni de cap papu que puguin exhibir l’estat o qualsevol dels seus sequaços. No podem adormir-nos en aquest procés com si fos el dia de la marmota. Hem de continuar endavant. Ara.

Jo he signat pel referèndum

Segur que no sóc l’únic: m’ho he pres tan de debò, això de la independència, que m’he conjurat per no posar cap bastó a les rodes. Vull dir que he desat els recels i el punt de torracollons que m’és consubstancial a l’armari dels mals endreços. I per això m’he mossegat tant com he pogut la llengua quan aquest o aquell feia una maniobra desconcertant, puta-ramonejava o confonia el seu jo amb el nosaltres. He defensat en públic o en privat els jocs que se’ns proposaven per a les mobilitzacions al carrer, la participació que tocava en cada convocatòria electoral, la signatura de tota mena de manifestos i proclames, l’actuació de les nostres institucions, fins i tot el cèlebre full de ruta. He acceptat i m’he adherit, en la mesura de les meves possibilitats, a cadascuna de les microfases del macroprocés sense rondinar i amb entusiasme en nom de la imprescindible unitat d’acció. No acríticament, sinó reservant l’energia crítica per aportar-la en forma positiva tant com en sàpiga saber.

I ara, en aquesta hora que torna a ser decisiva, he decidit de signar a favor del referèndum oficial el 2017. Sé que ara mateix la iniciativa encara concita massa reserves, però hi veig si més no dues virtuts que m’hi han decidit. Les defenso.

La primera és que concreta i per tant millora el cèlebre full de ruta en un aspecte fonamental. Vist amb la perspectiva de tot el camí fet fins ara, em sembla que ja és clar que avantposar les eleccions constituents a la proclamació de la independència ens abocava al bucle sense sortida de la confrontació partidista. La proposta de referèndum posa les coses ben clares: es tracta que cadascú digui sí o no a la independència. Després, si entre tots diem que sí, ja discutirem quina constitució volem i qui ens ha de governar.

La segona, diguin el que diguin els qui redueixen la proposta a l’acrònim RUI, és que converteix la unilateralitat en el que ha de ser: un hipotètic accident conjuntural. La proposta de referèndum posa la iniciativa primer en mans de les nostres institucions i després, és clar, en les dels ciutadans cridats a les urnes. La convocatòria serà unilateral només si l’estat espanyol no s’avé a negociar, cosa que és ben probable. Però també podria passar que a l’hora de la veritat, quan vegi que el 9N va ser només un entrenament —però bé que el vam fer, i amb nota!— i que ara va de bon de veres, decideixi que ha arribat l’hora de parlar-ne. Doncs que se’n parli. Comptat i debatut, fins ara d’unilateralitat només n’hi ha hagut una: la de l’estat espanyol i el seu pretès imperi de la força.

I així arribem al moll de l’os de la qüestió. Que és, simplement, si estem decidits a fer el pas quan en tinguem les eines a punt. Si hi estem decidits i ens sentim prou forts per a fer-lo. Perquè, desenganyeu-vos: només farem la independència fent-la.

La gran objecció dels detractors i reticents és que el referèndum del 2017 serà un nou 9N. I per què ho hauria de ser? Si abans el parlament ja ha aprovat, com s’ha previst, les lleis necessàries per a l’anomenada desconnexió i el president signa la convocatòria d’un referèndum vinculant, ningú no podrà dubtar que si guanya el sí la proclamació de la independència serà un fet. I això ja és tota una altra cosa que aquell gloriós procés participatiu.

El veritable repte, doncs, és que ens mostrem valents i decidits. Tan carregats de raons i de raó com fins ara. Si els nostres conciutadans veuen que aquesta és l’hora de la veritat aniran a votar, ni que la reacció primera dels unionistes fos cridar al boicot. Si la participació és suficient —i les eleccions del 27S ens diuen que tenim a l’abast que ho sigui— el boicot els servirà de ben poc. Convencem-nos, doncs, que tenim la construcció del nostre estat a tocar de la mà, i que no tindrem cap altra oportunitat de fer un país nou tan radical com aquesta. Si l’horitzó és així d’engrescador, ni els comuns ni els colauers, ni tan sols els podemites més recalcitrants, no s’hi haurien de poder resistir. Si no és que menteixen.