Onze de Setembre
Aquest Onze de Setembre vaig participar en una de les convocatòries de l’Assemblea, en la fórmula forçada de concentracions descentralitzades arreu, en aquets cas a la d’Horta-Guinardó, a la Rambla del Carmel. […] (més…)
Aquest Onze de Setembre vaig participar en una de les convocatòries de l’Assemblea, en la fórmula forçada de concentracions descentralitzades arreu, en aquets cas a la d’Horta-Guinardó, a la Rambla del Carmel. […] (més…)
Deu ser un dels nostres mals més aguts: aquesta dificultat per imposar el propi relat. És un mal que podria contenir, alhora, una virtut, la de l’autocrítica. Si no fos que, a la pràctica, fa que tendim a acceptar el relat de l’adversari gairebé fins a creure’ns-el. Pensava tot això fa ja uns dies després de tornar a sentir com Mònica Terribas entrevistava la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, i aquesta anava desgranant mitges veritats fins a confegir enormes mentides. Com aquella, tan insòlita, que diu que les últimes eleccions al Parlament nosaltres les vam perdre… D’aquests mals de panxa va sortir, segur, l’últim mail obert, que mirava de posar a lloc la gesta que vam tornar a fer aquest Onze de Setembre. […]
A una setmana de la Diada, m’ha sortit un mail obert de crida a la mobilització. I és que hi ha molts més motius per tornar a sortir al carrer que no per limitar-se a ser-ne espectador. La independència no ens la regalarà ningú. Ens l’hem de guanyar, i la gran manifestació anual n’està essent, segur, un dels peatges més amables. Qui no sigui capaç ni d’aquest petit sacrifici… […]
Fa pocs dies, el 18 de juny, s’esqueia que feia trenta anys de la mort de Joan Oliver, i Vilaweb em va demanar de recordar l’autor de Sabadell i el seu germà poeta, Pere Quart. Vaig posar-m’hi fent-me una pregunta: què diria l’Oliver, avui, d’ara mateix? I, sense gosar respondre-hi directament —prefereixo no imaginar quina mena d’estirabots deixaria anar, malhumorat com el va fer tornar la cosa pública els seus darrers anys—, vaig apuntar el que segueix. […]
A una setmana del 26J, i sobrevivint a la campanya electoral a partir d’una dimissió informativa suau, el mail obert de la quinzena posava paraules a una mena de teoria sobre la capacitat dels nostres partits polítics i els qui els lideren de posar-se i posar-nos pals a les rodes. Deia així: […]
Fa massa dies que, entre tràfecs ben diversos, uns quants de públics —hauria d’obrir una secció en aquest quadern tota per parlar només de Vil·la Joana— però també prou de particulars, he desatès el bloc. Hi recupero ara el mail obert de fa quinze dies, escrit sota l’impacte de la frustrada tramitació al parlament dels pressupostos, impacte a què convidava a sobreposar-se amb un títol d’inspiració janeaustiana, que potser encara valdrà la setmana que ve, si no som capaços de sorprendre’ns nosaltes mateixos amb un tomb de mobilització electoral…
Quina setmana: de la convocatòria frustrada de cimera de dissabte hem passat a un pim pam pum de tres dies que sembla que ho ha deixat tot dat i ben beneït. Eureka! I a mi, amb una sensació ben estranya: dilluns publicava un mail obert demanant que no es fes tant causa dels noms —que si amb polítics o sense, que si amb Mas o amb sense Mas— i s’entrés en la matèria dels quès i els perquès —o sigui: què s’ha de fer el 28S perquè la independència sigui un fet—. I he tingut ben bé la sensació que aquesta vegada, en comptes de semblar que prediqués en el desert, com ens sol passar quan llancem un paper al món, aquesta vegada m’escoltaven: el pim de dilluns —un pim de nou hores—, el pam de dimarts i el pum de dimecres ha superat la cançó de l’enfadós de les llistes amb una candidatura que ens ha d’estimular a aprofitar els setanta-cinc dies que vénen per engrescar tothom, tants com puguem, a compartir la il·lusió de fer un país nou, el país que voldrem, a partir de l’endemà del 27S. Això és el que hi ha en joc. Això és el que hem de guanyar, sense excuses.
Cada dia falta un dia menys per al 27S. Per a mi seran, segur, les eleccions més importants que haurem viscut, encara més que les que ens van batejar en això de la democràcia després del 1975 i fins als primers 80. Ara toca escalfar motors, sobreescalfar-los si cal, perquè siguem més, molts, molts més, que ho visquem així, que les llegim com el referèndum que exigim de fer. És en aquesta clau que l’última proposta del president Mas, per incòmoda que pogués resultar, té tot el sentit. Això mirava d’explicar el meu mail obert d’aquest dilluns.
Vaig escriure l’últim Mail obert per a Vilaweb sabent que, molt probablement, em ficaria en camisa d’onze vares: hi ha temes que semblen un vesper…