Tornar a llegir Joan Oliver i Pere Quart
Fa pocs dies, el 18 de juny, s’esqueia que feia trenta anys de la mort de Joan Oliver, i Vilaweb em va demanar de recordar l’autor de Sabadell i el seu germà poeta, Pere Quart. Vaig posar-m’hi fent-me una pregunta: què diria l’Oliver, avui, d’ara mateix? I, sense gosar respondre-hi directament —prefereixo no imaginar quina mena d’estirabots deixaria anar, malhumorat com el va fer tornar la cosa pública els seus darrers anys—, vaig apuntar el que segueix. […]
Tornar a llegir Joan Oliver, un mirall d’ara mateix
El 18 de juny de 1986, ara fa trenta anys, moria Joan Oliver, poeta, dramaturg, traductor, home de lletres i intel·lectual compromès amb el país i el seu temps. Referent a l’exili, durant la dictadura i en els moments convulsos de la transició, pot semblar que la seva figura s’hagi esvaït després de mort i just en tombar el segle. I si féssim una enquesta entre joves i no tan joves segur que l’índex de record del seu nom o del del seu indissociable Pere Quart ens duria a aquesta conclusió.
Però no ens enganyem: Oliver no és, en això, una excepció. A casa nostra són ben pocs els escriptors que han pogut sobreposar-se a l’oblit després de morir. I si us en ve algun al cap per desmentir-me, és molt i molt probable que sigui gràcies a la mediació d’una efemèride poc o molt celebrada institucionalment. Per a això serveixen les commemoracions. Perquè el sistema editorial català és a hores d’ara tan feble que amb prou feines es permet de mantenir per ell mateix un mínim fons d’obres clàssiques a l’abast dels lectors. I, alhora, el parc de lectors és tan primet en quantitat i en exigència que, per regla general, ni tan sols no el troben a faltar.
I doncs, valdria la pena que els lectors d’avui poguessin rellegir encara Joan Oliver i Pere Quart? Per jutjar-ho per vosaltres mateixos, feu-ne la prova a partir d’un exemple agafat al vol, aquell “Assaig de plagi a la taverna” que estrafà amb traça i murrieria l’assaig de càntic d’Espriu.
Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra
diu, per començar, com si es tractés d’un militant de l’ANC mirant de refer-se després del debat de pressupostos. I així capgira, i complementa, el cant d’Espriu al sacrifici personal amb un exercici de destranscendentalització —excuseu la paraulota— del tot saludable:
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva —i nostra—
bastant neta, envejada, bonica pàtria
acaba, amb serietat carregada d’ironia. Si l’exemple us obre la gana i recorreu, posem per cas, a més dels poemes de Pere Quart, els articles o el teatre d’Oliver, segur que us sorprendrà descobrir-hi tants miralls d’ara mateix. Només per aquesta capacitat diguem-ne prospectiva, ja mereixeria que el rellegíssim i, així, el féssim tornar a parlar.