Divendres rellegia els versos de Verdaguer que, des del cim del Canigó, ens expliquen i que ens encoratgen a perseverar, i l’endemà Pere Bosch publicava al Punt Avui una entrevista a Carles Torner on deia, entre altres coses, això:
Hem estat quatre dies a Prada de Conflent, a l’ombra del Canigó, que amb prou feines s’ha deixat veure, i hem recorregut els camins dels quatre monestirs que evoca l’estrofa que obre “Los dos campanars“, l’epíleg del gran Canigó:
D’unes setmanes ençà hi passo gairebé cada dia, i per ara mossèn Cinto encara no se m’ha aparegut, ni quan miro a les finestres del quart pis del número 7, on diu que alliberaven animetes…
Fa dues o tres setmanes, el programa Wonderland de Ràdio 4 em va convidar, a l’espai que hi té l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, perquè els fes cinc cèntims del que es pot veure a Vil·la Joana. I en vam parlar, amb Rosa Gil i Jordi Muñoz, durant prop de mitja hora, en els termes que podeu sentir a partir si fa no fa del minut 30: […]
El mail obert de fa quinze dies estava escrit pensant, també, en el dia d’avui. Diu que ja han col·locat les estàtues del dictador i de la seva victòria a la plaça del Born. Jo no ho hauria fet: si havien de formar part de l’exposició, haver-les col·locades dins, en un context que en justifiqués la sortida dels magatzems de rampoines. Però al mig de la plaça, no. Aquests innecessària polèmica em va dur a recordar un altre monument polèmic. I en vaig dir això.
Aquest dilluns al vespre el TN ha gosat fer el més difícil: resumir en un minut el que hi ha a Vil·la Joana…
Avui a El Punt Avui Valèria Gaillard explica resumidament el que trobareu a la nova Casa Verdaguer de la Literatura que el MuHBa ha obert a la Vil·la Joana de Vallvidrera. Gràcies a la confiança de Joan Roca i Josep M. Domingo hi he treballat fort els últims anys, prou per sentir la casa més que una mica meva. La crònica de Gaillard em sembla una primera aproximació correcta, i per això la copio aquí.
