Oi?

És tan escandalós com ho hem volgut veure, això dels papers de Panamà? Ho és, i tant, però potser només perquè ha mostrat sens egaire ambigüitats l’entranya del sistema econòmic mundial i de tot el que en deriva. Aquesta és la sospita que intentava argumentar el darrer mail obert que m’ha acollit can Vilaweb.

(més…)

La Setmana Santa obre un d’aquells períodes informatius que semblen tenir un guió preescrit i que és inevitable seguir. L’operació sortida, les previsibles vagues del personal dels aeroports d’un indret o altre, les passions d’Olesa, d’Esparreguera o de Cervera, les mones i els seus pastissers, una programació televisiva de ressons aproximadament bíblics, les crucifixions de folclòrics devots filipins, les perspectives de la temporada d’esquí, l’operació tornada, posem per cas, són alguns dels hits que tornen, any rere any, a ocupar espai i espai entre les notícies com si tinguessin tota la transcendència. Aquest any, però, la Setmana Santa ha estat, en aquest sentit, excepcional. I és que hi ha hagut una densitat informativa difícil de digerir. Sobre això tractava el mail obert que va coincidir amb dilluns de Pasqua.

(més…)

Fa unes setmanes vaig publicar aquest mail obert. Després va quedar al calaix sense obrir del bloc. I ara que l’en trec, l’endemà d’una nova pantomima democràtica ara a Holanda, encara m’estaborneix més veure que no ha perdut ni una dècima d’oportunitat, al contrari, que era massa suau…

(més…)

Dilluns, el mail obert d’aquesta setmana s’aventurava a avançar algun pronòstic sobre els debats d’investidura d’ahir i de demà. Tot indica que no eren gens errats, però el mèrit no és meu… Quina rara coincidència, que l’espectacle del congrés coincidís amb l’alliberament d’Otegi, convertit en heroi (i protolehendakari!) per la mateixa Espanya que pretenia silenciar-lo.

(més…)

L’últim mail obert, fa vuit dies, volia treure punta —arran del cas dels titellaires empresonats— a unes declaracions d’Albert Rivera que potser van passar sense gaire pena ni glòria. Deu ser perquè no deixa de dir coses, a força de piulades i declaracions a la tele, tantes que no queda temps perquè els espectadors les paeixin. Potser és una bona estratègia per neutralitzar la rèplica. I convé denunciar-la, perquè gairebé sempre que parla, fins i tot per no dir res, és eloqüent i ensenya la poteta… Com va ser el cas en relació amb la cultura i la política.

(més…)

Avui fa vuit dies, a l’últim mail obert em feia aquest pregunta, arran de les declaracions del conseller de cultura entrevistat per un diari del qual no cal esmentar el nom. Avui ha estat Ignasi Aragay qui, al diari Ara, ha plantejat qüestions similars en tots uns altres termes. I és que l’arrencada de la legislatura, apassionant en tants camps, és ben tebiona pel que fa a la cultura. Segur que no sóc l’únic que està disposat a remarcar-ho sense conformar-s’hi.  (més…)

El mail obert d’aquesta setmana duia per títol una pregunta retòrica i capciosa. Retòrica, perquè em sembla que tots en sabem la resposta: un no com una casa de pagès. I capciosa perquè, tot i que no dubtem que no que no ho serà, potser acceptarem que molts diguin que sí que ho és, i que ho facin veure. Ja fa massa temps que a casa nostra la cultura és un mite i un tabú. I una pantomima. M’agradaria esperar que l’experiència cultural que es desprèn de les primeres referències literàries esgrimides pel president Puigdemont fos l’indici d’un canvi de signe. M’agradaria, sí, però…

(més…)

El novembre del 2005, ara ha fet deu anys, va aparèixer l’últim article col·lectiu, l’onzè, d’una sèrie discontínua iniciada el 7 de novembre del 1999 amb un contundent “Ara toca, president“, que havia cridat infructuosament Jordi Pujol a gosar fer coalició amb Esquerra. Durant els sis anys que van transcórrer entre el primer article i l’últim, el país va passar de les conseqüències del pacte del Majestic del 1996 a l’experiència dels tripartits de Maragall i Montilla. Que és com dir que van ser els anys en què es va constatar l’esgotament del model autonòmic, un esgotament que culmina la travessia del nou Estatut. Quan vam publicar aquest article, faltaven encara cinc anys perquè el Tribunal Constitucional s’hi acarnissés mutilant-lo. I ja avisàvem del que podria venir aleshores. Del que ha vingut després. Que explica el punt on som.

(més…)

El desembre del 2003, Artur Mas va guanyar unes eleccions amb una majoria tan justeta que no va poder formar govern. En aquells moments Esquerra va jugar el seu estira-i-arronsa per davant mentre per darrere es posaven les bases del primer tripartit.  El desè article col·lectiu que vam signar al diari Avui —gairebé cinc anys del primer, “Ara toca, president”, adreçat a Pujol— defensava l’aliança entre els partits sobiranistes. Vaja, salvades totes les distàncies —que en són moltes—, el que finalment hem aconseguit entre tots aquesta setmana…

(més…)

Avui fa vuit dies vaig publicar aquest mail obert a Vilaweb. Ja podeu imaginar que l’estat d’ànim d’avui no té gaire res a veure amb el d’aquell dia, que prou que s’hi deu endevinar, tot i l’esforç de girar en positiu la situació…

(més…)

De vegades sembla que perdem de vista que tenim davant nostre un Estat plantat, a la contra, fins i tot quan això perjudica els seus propis interessos. Una prova en va ser, una dotzena d’anys enrere, aquella operació fallida que coneixem com l’OPA de Gas Natural. Que per què ho va ser? Recordeu, només, que va dur algun eminent polític espanyol a pronunciar una de les frases més boniques que hem sentit: posats a vendre’ns a l’estranger, abans alemanys que catalans… D’això parlava el novè article col·lectiu que vam publicar aquella colla, i que en aquest impàs m’ha semblat oportú de recuperar aquí.

(més…)

Tenia pendent de deixar anotat en aquest bloc el penúltim mail obert, el que va aparèixer l’endemà de les eleccions generals espanyoles. Només fa un parell de setmanes, i tan lluny que queden… I, alhora, quanta feina que els donaran. Sabrem treure rendiment del seu impàs, des d’aquí, tant si nosaltres celebrem noves eleccions com si no, o continuarem fent l’enze? (més…)

L’entranyable Floquet de Neu ens va semblar un bon correlat objectiu de la situació del país l’octubre del 2002. Amb quina bestiola ens hauríem de comparar avui?

(més…)

Fa entre dotze i quinze anys una colla d’amics vam publicar una sèrie d’articles, començant per un que va fer certa fortuna, Ara toca, president. Els continuo penjant ara aquí, potser com si això pogués ajudar a certificar el canvi d’època que sentim. Avui és el torn de “Qui hi guanya?”, escrit a propòsit de la infausta llei de partits, una iniciativa que va evidenciar aleshores amb tota l’eloqüència —i continua evidenciant ara, ni que aparentment, afortunadament, bona part dels nostres pronòstics no s’hagin complert— què entenen alguns per regles del joc democràtic…

(més…)

El mail obert de dilluns compartia, sense entrar en detalls, algunes experiències personals. unes experiències que testimonien, em sembla, que això que en diem el procés ha anat fins ara molt més de petons que no pas de vetos. Per si a algú n’hi calia tenir-ne constància i una empenteta…

(més…)