Oi?

Suposo que era inevitable: el primer mail obert després del 9 de juny no podia sinó parlar de l’1 d’octubre. I dels previsibles disbarats que l’anunci de la data i la pregunta ens ha fet sentir. Que no són res comparats amb els que haurem d’escoltar en endavant (que barroera i bastota, la tal Soraya, ahir a la tele…). […]

(més…)

En plena tempesta pública pel despropòsit de la campanya de l’ICuB, el conseller de Cultura ha concretat la proposta del seu departament per promoure la lectura fins al 2020. Quinze dies després de parlar del primer, el següent mail obert no podia sinó aproximar-se al segon. No he estat l’únic: en aquesta entrada del Flux hi trobareu, a més del bitllet de Jaume Subirana, enllaços a mitja dotzena de comentaris més, als quals encara afegiria si més no aquest altre de Minguet, amb una valoració igualment ponderada del meu, que segueix: […]

(més…)

Fa unes poques setmanes que els plans de foment de la lectura han ocupat decididament l’espai públic, i ells més aviat en surten malparats. Al mail obert de fa quinze dies vaig comentar el pla de l’ICuB de Jaume Collboni i Xavier Marcé: bé, no és que hi hagués gaire a comentar, en el cas de la campanya de Risto Mejide, que no fos l’actitud amb què emprenen els autoanomenats plans de lectura els qui se n’atorguen la responsabilitat política. En vaig dir això: […]

(més…)

En vigílies de Sant Jordi vam conèixer la dimissió d’Isabel Martí com a vicepresidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, en reacció a l’entrada de cavall sicilià d’una altra vicepresidenta, la del govern espanyol, a l’acte de promoció de la candidatura de la Diada com a patrimoni immaterial de la humanitat. I, en efecte, la intervenció de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va ser de triple —o quarta!— S: sobrada, ens subordinava una vegada més a ser súbdits silenciosos. Vaja, que era gairebé un deure dedicar a l’afer un mail obert. Que diu:

(més…)

Cada dia que passa som més a prop del punt de no retorn. Com deu ser, aquest punt? Com ho notarem que hi som? Però, ho notarem com si fos una ratlla física que traspassem? O més aviat serà, també, un exercici de voluntat? Doncs, potser ja l’hem depassat i tot… Em sembla que sí, que en la mesura que el procés col·lectiu que viu el país és també un procés personal de tots els que el protagonitzem, en devem ser uns quants —molts?, més?— que ja l’hem depassat. Això és el que pensava després d’aquest episodi tan poc èpic de l’autonomisme i el fracàs. I d’això anava el mail obert d’aquesta setmana: […]

(més…)

Que això d’Espanya és una mica massa una broma de mal gust, fins i tot molts espanyols ho comencen a constatar amb ferides a la carn. Una broma de mal gust en què situacions del tot esperpèntiques semblen ben naturals. Una broma de mal gust que tolera malament l’humor i la ironia. A Espanya és massa habitual que els menys demòcrates titllin de feixistes els que ho són més; o que es persegueixi i es condemni sense gaire respecte per la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió dels altres, s’entén. En aquest context, la condemna per uns acudits sobre Carrero Blanco se’m va inflamar en aaquest mail obert.

(més…)

El mail obert d’aquesta setmana mirava de no fer bona la dita: cap geperut no es veu el gep, diu. Doncs no: no només volem fer un país nou, sinó que crec que hem de voler-lo millor. Amb orgull però sense autocomplaença.

(més…)

Fa vuit dies publicava un mail obert amb aquest títol, que algú van trobar poc afortunat, i pot ser que no li faltes una certa raó. Però ara a la 1 del migdia hi ha hagut la primera condemna dels judicis del 9N i em sembla que no em vaig quedar curt. Espanya és així com és —different, en dèiem abans—, i ha decidit fer la guerra com l’està fent. En comptes de seure i parlar. Doncs ja s’ho trobarà. Si Mas, Ortega i Rigau han desobeït, tots hem desobeït. I més que desobeirem. Perquè és l’unic camí que tenim per ser nosaltres mateixos. Per obeir les nostres necessitats, els nostres sentiments i les nostres irrenunciables aspiracions. Avui Espanya ens convida a dir-li encara amb més força adéu.

(més…)

Vivim temps de meravelles i potser n’és una que impressiona, ni que fos que era previsible, la sentència contra Urdangarín i els altres i el repicó d’un dijous, ves per on, que el calendari recorda que és 23 de febrer. Una sentència i un repicó no gaire exemplars, diria, sinó més aviat de compromís. O així m’ho ha semblat, com vaig mirar d’explicar al darrer mail obert tal com segueix: […]

(més…)

Dilluns em tocava publicar un mail obert i, ves, de què havia de parlar, si no? D’uns quants ous i algunes truites…

(més…)

Deu ser perquè me’n sento part i la meva neutralitat és del tot inexistent, i poc que me n’amago, però jo trobo que no hi ha color. Vull dir que em sembla evident que el nostre plantejament és propositiu, tranquil, obert i, hélas, dialogant. I, en canvi, no m’ho sembla menys que la seva actitud és tancada, negativa, crispada i, ai las, autoritària. I potser no tinc raó, però a cada pas que fem em convenço que sí. I qui no ho vegi així que s’escolti de cap a cap les intervencions dels nostres tres caps d’estat ahir a Brussel·les i seguidament, si el fetge li ho permet, les ocurrències del senyor Rajoy ahir mateix al Foro ABC o les impertinències —algú dirà que eren amables, però això no en dissimula el fons de menyspreu— del senyor Millo aquest matí entrevistat per Mònica Terribas. Vaja, que d’això anava el mail obert d’aquesta setmana…

(més…)

Fa vuit dies m’exclamava, per mail obert, davant una afirmació de Xavier Domènech sorprenent venint d’un historiador ara posat a fer de polític. I potser encara m’ha sorprès, o escandalitzat, més que les seves paraules hagin tngut tan poc ressò…

(més…)

L’aparició de la nova gramàtica de l’IEC m’ha despertat un cuquet que tenia adormit: el de reprendre l’estudi de la llengua, que últimament era més aviat diguem-ne passiu. Però, abans de posar-m’hi, he aprofitat el darrer mail obert, escrit entre Nadal i Sant Esteve, per compartir alguns dubtes i algunes pors que m’agradaria molt no tenir, però que hi són. Ho feia així: […]

(més…)

Han passat els dies, les noves notícies van deixant el cas d’hora en hora més enrere i segur que no en traurem totes les lliçons que caldria. L’últim mail obert mirava d’apuntar-ne algunes. […]

(més…)

Fa poc més de deu anys Dylan va publicar un volum de memòries. Li vaig dedicar un article (La Vanguardia, 30 d’agost del 2005) que avui, la vigília de l’acte de lliurament dels Nobel, m’ha semblat oportú de rellegir, ara en català. […]

(més…)