Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

El secret de Dylan: tornar a començar

Fa poc més de deu anys Dylan va publicar un volum de memòries. Li vaig dedicar un article (La Vanguardia, 30 d’agost del 2005) que avui, la vigília de l’acte de lliurament dels Nobel, m’ha semblat oportú de rellegir, ara en català. […]

Tornar a començar

Sembla ser que avui o demà, a tot estirar d’aquí a uns dies, es posarà a la venda un compacte doble amb material d’arxiu del primer Bob Dylan, quan fa un any encara no que es va publicar aquí el primer volum de les seves memòries. Les Cròniques arrenquen a Nova York amb alguns malentesos innocents i un punt de realitat disfressada. Després d’ensenyar-li l’estudi on faria les primeres proves de gravació, Lou Levy se’l va endur a dinar i el va presentar a un conegut, un boxejador cèlebre. “Estàs molt prim per als pesos pesats. Hauries de guanyar alguns quilos…” Lou aclareix de seguida l’error, si és que ho era. Perquè suposar que aquell marrec esprimatxat aspirava a l’èxit sobre el ring no devia ser gaire diferent a pronosticar-li un futur esplendorós d’astre dels escenaris. Només dues pàgines més endavant, un altre retall de record situa Bob Dylan, ara amb un contracte signat i una data d’enregistrament a l’agenda, davant un responsable de publicitat que li demana amb desgana sobre el seu passat. Llavors Dylan imagina que va arribar a la ciutat amagat en un tren de mercaderies, potser perquè la seva pròpia llegenda arrenqui amb una mica d’èpica o potser per no avorrir-se en aquella entrevista forçada. Després descobreix la veritat: va arribar des de Chicago al seient de darrere d’un sedan amb un objectiu ben clar —“amb la ment fixa en interessos secrets”, diu—, conèixer els cantants folk que tenien algun disc i, en especial, trobar Woody Guthrie. “Jo començava des de zero”, diu, “però no era nou”. La idea es repeteix quan acaba el capítol, després de recórrer amb detall l’ambient de Greenwich Village i la vida dels músics de cafè: “Havia vingut de molt lluny i havia començat de molt avall. Però llavors el destí estava a punt de manifestar-se’m”.

Arrenquen, així, les Cròniques de Bob Dylan com el recorregut iniciàtic que durà un jove amb aspiracions artístiques fins al capdamunt de la fama i al cor de la revolució musical i social de la segona meitat del segle XX. Arrenquen així, sí, però no és aquest el camí previsible que segueixen. El segon capítol alterna la reconstrucció dels primers anys a Nova York amb algun record de la infantesa a Duluth, com si busqués respondre una pregunta habitual: “Em resulta impossible de dir quan se’m va acudir d’escriure les meves pròpies cançons”. Dylan va sembrant el relat de preguntes que amb prou feines resol, però és capaç de satisfer les nostres expectatives si més no renovant-les: “Picasso havia obert una esquerda al món de l’art i l’havia esberlat de dalt a baix. Era revolucionari. Jo volia ser així”. Elll volia ser així i nosaltes sabem que ho ha aconseguit, però ens explicarà com s’ho ha fet? Tindrà la generositat de dur-nos per aquest camí iniciàtic i compartir amb nosaltres una mica el seu misteri? El capítol acaba gairebé deixant-nos la mel als llavis: “El futur no era res que m’hagués d’amoïnar. El tenia a quatre passes”.

Però en començar el tercer capítol ens adonem que no estem llegint la història que ens pensàvem que llegíem. Dylan fa un salt temporal i se situa, uns anys més endavant, en tornar del funeral per la mort del seu pare. Ja ha enregistrat diversos discos, ja ha estat reconegut com el líder de la revolta juvenil, ja ha trencat uns quants plats en l’escena de la música folk i més enllà. Però ell encara està començant, no ha deixat de buscar el camí, no renunciarà a trobar-lo. Perquè no és l’èxit l’albada de la seva iniciació: “Ser conseqüent amb un mateix, d’això es tracta”. I això no s’acaba d’aprendre mai del tot.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada | s'ha etiquetat en , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent