Oi?

Vivim temps de meravelles i potser n’és una que impressiona, ni que fos que era previsible, la sentència contra Urdangarín i els altres i el repicó d’un dijous, ves per on, que el calendari recorda que és 23 de febrer. Una sentència i un repicó no gaire exemplars, diria, sinó més aviat de compromís. O així m’ho ha semblat, com vaig mirar d’explicar al darrer mail obert tal com segueix: […]

(més…)

Tot plegat té un aire tan grotesc, que fa encara més bones i escaients aquelles paraules que repeteixen adés i ara Asterix, Obelix i altres habitants de l’irreductible llogaret gal: estan bojos aquests romans… Com, si no amb aquesta exclamació de resignada paciència, hauríem de reaccionar davant les reacions a la cosa del seu himne? D’això parlava el mail obert d’aquest dilluns, i vist com va anant tot plegat —ja m’ho temia— és clar que m’he quedat curtet curtet!

(més…)

Deu ser una de les meves obsessions: intentar caminar dret sense deixar-se abatre pels entrebancs burocràtics amb què ensopegues dia sí dia també en tots els ordres de la vida quotidiana, familiar, acadèmica, professional. Ho dic perquè m’adono que ja he escrit sobre això una pila de papers. El pretext, aquesta vegada, han estat unes paraules de Montserrat Tura que a parer meu interpretaven uns fets d’una manera tan discutible que ens posa a un pas de la hipocresia. Ho deia així en un nou mail obert de Vilaweb: […]

(més…)

Avui, tot ravalejant, m’he fixat en una placa que fins ara m’havia passat per alt. És en un lateral d’un dels edificis de nova planta del carrer Pintor Fortuny, el que dóna al carrer de Montjuïc del Carme.

(més…)