"L’home és un animal que es busca", diu el lema que obre els Poemes de l’Alquimista. […]
Aquesta tarda Palau ha deixat de buscar. No sabrem mai si finalment, ara, s’ha trobat. Nosaltres, mentrestant, llegint-lo, continuarem buscant-nos. Continuarem buscant-lo. Sense renunciar a res, com ell va fer, si en som capaços.
[Apunts anteriors sobre Palau i Fabre:
Premonició insòlita
Tinta viva]
Últims carrers de la ciutat. Només calen vint minuts, o a tot estirar mitja hora, trescant amunt, per arribar fins al Turó d’en Segarra. […]
Si el dia és net, el paisatge a banda i banda encén la il·lusió de sentir l’impuls que va dur Verdaguer a caminar tot el país.
Als peus, un tapís de pins i alzines emmarca el Collserola, des del Tibidabo fins a la muntanya de Montcada. A l’esquena el mar. Al fons Montserrat, Sant Llorenç, les cingleres del Bertí, el massís del Montseny, la serralada litoral que s’estén cap al nord. Si sou al pic de l’hivern i no fa gaire que hi ha hagut alguna tempesta, al fons de tot un fil blanc perfila les alçades del Pirineu.
Entremig, les feixes del Vallès, ara cobertes d’edificis.
Toni Sala al seu Comelade, Casasses, Perejaume fa una síntesi de la filosofia del primer que té prou rebotiga: […]
“Aquesta és la gràcia: despullar els grans, demostrar que no és als instruments, la música, sinó que si la música existeix és perquè pot prescindir de grans paraules, grans partitures i grans instruments.”
Rellegeixo Blai Bonet, i trobo a les acaballes d’El Jove una sentència que em remet amb força als disbarats del present: […]
escriu en un "Retrat" dels seus.
I, ara que torna a haver-hi horitzó electoral, i ja revifa la pugna entre l’anhel de tallar cintes inauguratòries i el recurs inevitable a les declaracions d’intencions i de principis ?sobretot si no es poden haver els pretextos per a aquelles cintes?, la veu desenganyada del de Santanyí m’ha recordat, ni que sigui tan fora de context, que més que els grans principis la realitat l’han feta i la fan els fets petits.
I què diuen els fets ?posem-hi els fets ferroviaris, per exemple?, prou ho veiem què diuen…
Endeçant llibres trobo L’odi amb què Josep Ballester va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de València el 2004 i com qui diu sense adonar-me’n el llegeixo de cap a cap. Trobo a "La ponderació del temps", l’últim poema, ressons del "Comiat" de Palau i Fabre, un eco del vell tòpic literari que oposa viure i escriure: […]
Avui he fet quaranta anys
que es diu molt prompte
i m’han regalat una ploma montblanc-meisterstuck
ben bona perquè així no tinga cap excusa
per a no escriure fins i tot per a no somniar
encara que el salobre s’enganxe als dits
encara que la tristesa als ulls i la sotsobra al cervell.
Intente donar-li vida a la tinta que raja en aquest quadern d’abismes.
Sí, no és una mala manera d’intentar explicar-ho: donar vida a la tinta fins a reconstruir en forma de quadern l’abisme de tot plegat…
Avançada la lectura de Harry Potter i el misteri del Príncep, el penúltim volum de la història dels estudis del mag adolescent, la Rowling deixa anar un parell de reflexions del mestre Dumbledore que resumeixen el sentit moral de tot plegat, que el té. […]
La primera recorda el veritable valor de les profecies:
La segona aposta sense reserves per l’amor i la bondat:
Pur i tot d’una peça… Tant de bo que que se n’hagin venut, i cal pensar que llegit, tants milions d’exemplars fos una invitació a l’esperança!
Ho escriu Toni Sala de seguida abans de fer, per sort, ben bé el contrari al seu suggerent Comelade, Casasses, Perejaume, una mostra rica de periodisme literari, que a ningú no li hauria de fer mal llegir: […]
En un món ideal, de les obres, no se n?hauria de parlar. L?única manera de dir-ne res valuós seria repetir-les lletra per lletra, nota per nota, pigment per pigment. Interpretar una obra, a la pràctica, és desvirtuar-la.
Un bon dia la meva companya de despatx, entre alarmada i divertida, explicava que tenia el fill tot excitat perquè a l’escola els havien parlat d’aquella història que va escriure el Hòmer (naturalment, sic). […]
No li va costar gaire aclarir que aquell, el grec, no es deia Simpson, però no estic tan segur que aconseguís que el fill desplacés l’accent. Sigui com sigui, des d’aleshores em sento a Springfield, no diré tant com a la nova Ítaca, però potser sí una mica més com a casa.
Ara els Simpson i el seu univers fecsià han fet el salt de la pantalla nostra de cada dia a la gran pantalla de les crispetes. Encara no he vist The Movie, però no trigaré. Perquè no cal ser la Maggie o la Marge, ni tan sols en Bart, per arribar a la mateixa conclusió amb què A. O. Scott, el crític del New York Times, arrenca el seu comentari:
que és com dir que els Simpson tenen la història sencera de la cultura popular dels Estats Units i de tot Occident ?i això cada dia més és com dir la cultura i fora? per simple preludi.
Si una nit, d’hivern o d’estiu, us captiva la lectura viureu bona part de les experiències que recull una de les metanovel·les més suggerents d’Italo Calvino, Si una nit d’hivern un viatger. […]
No assageu de llegir-la si us passa com a Lotaria, que afirma, pragmàtica, sense entendre res:
Proveu-ho, en canvi, si la vostra és la intuïció del tercer dels lectors que tanca la novel·la:
O si fa temps que us passa com al quart:
I, si us passa poc o molt això, segurament arribareu a una conclusió molt pròxima a la del setè lector:
[La foto surt d’aquí.]
Entre els nombrosos mèrits d’El preu de ser catalans, l’últim assaig ?deixat anar i provocatiu com necessitàvem? de Patrícia Gabancho, destaca la capacitat de fer diana amb uns quants diagnòstics. Com aquest, que si és compartit ?i jo crec que ho hauria de ser? ens hauria de fer reflexionar a fons abans d’actuar: […]
Un fragment de "Fragment", del darrer Llast de Narcís Comadira: […]
Entre les nombroses lliçons que Feliu Formosa desgrana, modest, a Centre de brevetat, m’agradaria aprendre almenys aquesta: […]
Escriu Madame de Staël a les seves Reflexions sobre el procés de Maria Antonieta, recentment publicades a Muro per Ensiola de la mà de Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol, unes paraules lluminoses i difícils de seguir: […]
Rafa Gomar dedica una de les passes del seu Vianant a un aforisme de Kafka que sembla cantat per Cohen: […]
A la nota que tanca les més que recomanables Relacions particulars (com sempre, a La Campana), el llibre vuitanta amb què els lectors han pogut celebrar els seus vuitanta anys, Josep M. Espinàs confessa: […]