Oi?

"If you believe the editors? introduction, what makes an outlaw writer isn?t the writing but the life", que és com dir que, segons els autors, allò que ens sedueix d’un escriptor no és la seva obra sinó la vida que ha fet. Segur que és així en molts casos, o fins i tot que per a determinats lectors és només així.

Aleshores es produeixen situacions tan curioses com que un autor esdevé referència, que esdevé potser popular i tot, per bé que ningú no l’hagi llegit gaire. Quina nosa, de vegades, la lectura. I com vesteix dir d’aquell o de l’altre allò que has sentit a dir, sense molestar-te a passar el tràngol d’establir vincles personals amb el text, o de constatar que no hi ha manera d’establir-los…

I ara! ¿Qui deixarà que una lectura fatigosa li faci malbé l’adhesió incondicional a l’autor de moda?

Unes consideracions sobre el poder del llenguatge porten Marc Augé, a Les formes de l’oubli, que llegeixo en castellà i així el cito, a especular amb intuïció sobre l’art de traduir: […]

"La traducción, como todos saben, es similar a un ejercicio de cartografía. Cada lengua natural ha distribuido las palabras sobre el mundo (el mundo exterior y el mundo interior del psiquismo); y las palabras dibujan fronteras, pero dichas fronteras no coinciden de una lengua a otra. Si se confunde una palabra con otra (como resultado de una traducción demasiado rápida), corre uno el riesgo de encontrarse con sorpresas: los pensamientos que habitaban la primera palabra no se acomodan a la segunda; o les sobra o les falta espacio. Las malas traducciones están llenas de pensamientos que se debsordan, flotan o se ahogan, a falta de palabras adecuadas."

Llegeixo que, finalment, Naguib Mahfuz ha mort. Entre els llibres trobo el seu Principi i fi, del 1949, que en va traduir de l’àrab Dolors Cinca a finals dels vuitanta. El millor homenatge a un escriptor, i a una traductora, és tornar sobre les seves paraules. Vet aquí un tòpic que farem bé de conservar. La novel·la comença amb una mort, i el que podria ser un delicat elogi fúnebre: […]
"Quantes vegades els dits del difunt havien tocat les cordes del llaüt, quantes vegades s’havien reunit al seu voltant tots els amics demanant una repetició, i ell repetia; com n’és de meravellós el fil tan fi que hi ha entre la música i la tristor, més fi que aquesta corda!"

Hi ha un parell de moments que la protagonista d’Antichrista ?aquesta nouvelle gairebé còmica i carregada de mala bava sobre l’adolescència que signa Amélie Nothomb? parla de la lectura, i ho fa en uns termes que em sembla que tots els que hem estat adolescents solitaris, i ni ganes de tornar-hi, reconeixerem: […]
"Fins que em vaig trobar amb la Christa, una de les felicitats de la meva vida adolescent havia consistit a llegir: m?estirava al llit amb un llibre i em convertia en el text. Si era una novel·la de qualitat, m?hi transformava. Si era mediocre, passava hores igual de meravelloses delectant-me en el que no m?agradava, somrient amb les seves mancances.

La lectura no és un plaer de substitució. Vista de fora, la meva existència era esquelètica; vista de dins, inspirava el que inspiren els pisos en què l?únic mobiliari és una biblioteca sumptuosament proveïda: la gelosia admirativa per aquell que no s?amoïna pel que és superflu i té el que és necessari amb escreix."

[…]

"Mai no havia llegit tant com en aquesta època: devorava, tant per compensar les carències passades com per afrontar la crisi imminent. Els qui creuen que llegir és una fugida s?equivoquen de mig a mig: llegir és trobar-se en presència de la realitat en la seva forma més concentrada, cosa que, estranyament, és menys esborronadora que haver-se-les amb les seves perpètues dilucions."

Ve un moment que el narrador de Laura Sants, en alguns aspectes tan pròxim a Emili Teixidor, es deixa anar i llança una apologia de la narració, de l’addicció a la ficció, que té suc i bruc: […]

"La ficció televisiva tenia mala fama. ¿No s’equivoquen els milions d’espectadors que es passen cada dia hores i hores davant dels televisors ?i els que ho fan amb un llibre a les mans, com abans s’embadalien escoltant els trobadors i els cecs que cantaven i contaven històries fantàstiques a les places i mercats? per contemplar d’alguna manera unes vides fictícies, i participar-hi, que són veritat i mentida a la vegada, però en les quals ells saben com destriar el gra de la palla i treure de tot plegat una substància misteriosa que els ajuda a viure? ¿Què busca tota aquesta gent? ¿Una clau per interpretar les seves vides? ¿Una compensació imaginària a les seves ?¿i per què seves?, ¡nostres!?, a les nostres existències limitades?

[…]

Podíem desacreditar els serials industrials i malforjats de la televisió, abandonar la novel·la al seu carrer sense sortida, riure’ns dels arguments exagerats, burlar-nos de les coincidències i dels personatges encartonats, elevar la ciència i la raó a l’altar dels nous déus, cremar els llibres, tancar les biblioteques, fer callar els escriptors enfollits, matar la imaginació…, que al final la boja de la casa tornaria amb qualsevol excusa, disfressada de qualsevol teoria, emparant-se en qualsevol artifici…, per infectar els espais nets i asèptics, ben desinfectats per la tecnologia i els raonaments precisos, amb el seu poder transgressor, corruptor, total."

Miquel Pairolí, a Exploracions. Notes i converses de literatura ?un llibre per deixar a mà i anar-hi tornant (ho deia, a la seva manera, en un article sincer, de to gairebé testamentari, Joan Triadú)?, no només assaja de llegir i rellegir alguns llibres. També observa, i ho fa amb agudesa, aquesta activitat privilegiada que és la lectura, com en el fragment que en cito. Tant de bo el privilegi de la lectura literària pogués ser compartit encara durant molts anys per com més millor… […]

"La relectura és un exercici compromès, de resultat incert, de vegades plaent, d’altres, decebedor. És en el territori difús de la memòria on es conserven aquells records agradables que reuneixen un llibre i el temps en què el vau llegir, el moment emocionant d’un personatge, una situació, un ambient, un diàleg que heu tingut present sempre més."

En un moment de la seva Farsa rica en denúncies burletes i picades d’ullet ?i no poques de peu als collons?, el narrador camaleònic de Màrius Serra fa una descripció magnífica del que podria ser, per exemple, el llibreter ideal: […]

"Una de les coses que més li agrada de recomanar llibres és que cal explicar-los. En això és boníssim. Et fa vibrar tant amb els seus resums que li voldries prendre dels dits i amagar-te en un racó a llegir-te?l."

A "Vicenç Úbeda", un dels Sis homes de Josep M. Fonalleras, el narrador de cop es confessa, i és ben bé una declaració de principis: […]

"Només m?interessa escriure una pàgina que no sigui defectuosa, potser només una frase. Amb això em dono per satisfet. És per aquest motiu que em costa tant de començar a escriure."

En un moment de lucidesa, el narrador de Pandora al Congo afirma, fent aquells jocs que són cars a Albert Sánchez Piñol i al seu sentit de la ironia: […]

"L?ànima humana és extraordinàriament subjectiva. Això és la literatura, suposo: reconvertir l?escòria humana en or. Aquest cas mereixeria un assaig."

A casa m’agrada treballar deixant que per l’ordinador s’escoli la música. No insistiré en les virtuts de l’iTunes, que complementat amb l’ús responsable d’un p2p com LimeWire permet trobar meravelles. Ara, a més, no sé quina mena d’atzar m’ha dut a un web on he descobert una joguina nova. […]

En diuen Last.fm i és ben bé això, una emissora de ràdio que et va abocant cançons segons el criteri que li dictes. Ho he provat amb els grans, i després m’ha temptat posar-me una mica eurocèntric i li he demanat coses de casa.

Li pregunto què té d’en Sisa i em diu que se li assemblen, d’entrada, Albert Pla, Sapo, Obrint Pas, Brams o Fermín Muguruza, ja veieu fins on afina el giny. Però també proposa noms de no tan ençà com una tal Josephine Foster and the Supposed, Shelagh McDonald, Graeme Jefferies o Supreme Dicks.

Premo el play i l’aventura, estremidora, ara de satisfacció ara d’espant, em du a imaginar quins criteris deu seguir la cosa. Dubto que algú s’entretingui a escoltar-ho tot i vagi penjant etiquetes a cada artista, a cada disc, a cada track perquè les cerques dels usuaris siguin nodrides i sense error. Potser algun software d’aquests que compara instruments, compassos, arpegis i melodies automatitza la classificació?

Deu ser això. Però quants ítems deuen tenir en comú les percussions de Bengt Berger, el heavy hispànic d’Avalanche o els suggerents sons inquietants de Henry Flint and the Insurrections?

Una sentència magnètica des de l’ull entregirat d’Allen Ginsberg davant el micro de Scorsese a No direction home: Bob Dylan: […]

"La poesia són paraules amb poder que et posen els pèls de punta, que reconeixes a l’instant com una forma de veritat subjectiva que té una realitat objectiva."

A la novel·la, abans que pel·lícula, Stuart Little d’E.B. White, el pare Little xiuxiueja a la mare Little una màxima que compendia tota sola la visió del món i la noble preocupació de la correcta classe mitjana, i compte que costa no compartir-la. Els pares Little acaben de decidir no esmentar els ratolins en presència del petit Stuart, i l’home ho justifica: […]

"No vull que l?Stuart creixi amb un munt d?idees equivocades."

Enrique Vila-Matas fa dir al seu narrador a París no se acaba nunca una obvietat de la qual val la pena extreure una filosofia de la vida: […]

"Después de todo, para estar desesperados tenemos toda la eternidad."

Al petit, i efectiu, divertimento que és L’estiu de l’anglès, Carme Riera dóna la volta a l’afirmació potent que una llengua ens descobreix un món nou, una nova manera de relacionar-nos amb el món, després de sospesar aquella rara cosificació de l’idioma que és el diccionari. […]

"Res no hi ha més trist que un diccionari inintel·ligible. Posa en potència un món al nostre abast però alhora ens el fa indesxifrable."

Quan rellegeixes la Funció de la poesia i funció de la crítica d’Eliot de tant en tant, et sorprèn cada vegada alguna afirmació que les lectures precedents van deixar sense remarcar. I n’hi ha, tants anys després, de tan actuals i pertinents. I fàcils de llegir a la lleugera. Com ara aquesta: […]

"La poesia més útil socialment seria la que trenqués tots els estrats actuals del gust del públic; uns estrats que potser són indicadors de desintegració social."