Oi?

Diria que d’un temps ençà, de no fa pas gaire temps ençà, es torna a parlar dels intel·lectuals, del seu paper, de la seva responsabilitat. […]
Deu ser un bon senyal, si és que és indici que es torna a sentir necessitat d’observació i anàlisi, de reflexió i diàleg, d’imaginació i projecte. Que la complexitat guanya la partida a la banalització… Deu ser bona cosa, sí. Ho és, si més no, si ha donat peu a aquesta suggerent digressió d’Agustí Colomines a “El pensament i l’acció“, el seu article de dilluns passat a l’Avui:

“Una vegada vaig llegir una definició de policy maker que em va fer pensar molt. Diu així: “Policy maker often make the right decision for the wrong reason“, cosa que traduïda vol dir que el policy maker sovint
pren la decisió correcta per la raó equivocada. O sigui, que és el
contrari del doctrinari, que és aquell que pren la decisió incorrecta
per la raó de debò. Com indicava Diderot a la Carta sobre els sords i els muts
(1751) referint-se a la seva tasca com a filòsof, l’intel·lectual
professional també s’ocupa més de formar núvols que de dissipar-los i
de suspendre el judici que de jutjar. “Gosa poder”, per dir-ho a la
manera poètica de Gabriel Ferrater, per plantejar l’altra cara de les
coses amb una curiositat intensa i una determinació impecable. És per
això, doncs, que les decisions polítiques que proposen aquests
intel·lectuals professionals sobrepassen la dimensió emocional. Més ben
dit, l’han de superar si és que volen que siguin realment efectives i
que estigui al servei de l’equitat. Ho deixo aquí, perquè ara no és el
moment de discutir això. Només volia destacar que tots els processos de
canvi que es propicien des de la política només aconsegueixen
fructificar en tant que les idees que els avalen han obtingut
prèviament el reconeixement de la gent. I el contrari: les idees
mobilitzen sempre que tinguin una traducció pràctica en la política.”

Joan Casas ha traduït per a l'”A tot vent” una peça enorme, sense fons, els Pensaments de Joseph Joubert. En trio un parell dels que m’emportaré a dormir: […]
“No hem de menester gaire vida, per viure. En cal molta per estimar.” [§127]

“Un llibre que mostra un esperit val més que aquell que només mostra el seu tema.” [§739]

“L’home deixa que el temps es perdi, però no hi ha cap instant perdut.” [§1321]

Fa setanta anys el país va esquinçar-se en dos, i gairebé tot el que s’hi havia construït les dècades anteriors va ser esborrat. I encara avui ens en dolem. […]
Aquests dies se’n recullen testimonis de tota mena, i més que n’apareixeran. El nostre bloc sobre la ruta de l’exili dels escriptors de la Institució, per exemple. O les notícies sobre el gest a mitges –vergonyant per a ells, vergonyós per nosaltres– del govern espanyol envers la memòria del president Companys.

Acabo de llegir, de la mà de Llibert Tarragó a La Magrana, El document de Prats, els informes que es van escriure a l’ajuntament i a la duana de Prats de Molló sobre l’allau humana, de cap a cent mil persones, que durant el febrer i el març del 39 van ser acollides en aquell poblet de dos mil habitants. Costa fer-se la idea del que devia ser aquella debacle, com anota el mateix lloctinent de duanes per tancar el seu text:

“En fi, per acabar, hi ha motiu per anotar que aquest relat no pot donar una idea exacta de la magnitud d’aquest fet històric i de l’esgotament a què es veié sotmès el personal de la brigada.”

De tant en tant ho trobes dit de manera que no hi cal cap més paraula, com quan la Beryl té un moment fosc al “Preludi” que obre el volum Felicitat de Katherine Mansfield: […]
?Tant se val podrir-se aquí com a qualsevol altre lloc ?va murmurar furiosa, clavant els gafets rígids de llautó a les cortines de sarja vermella.

Repasso l’exemplar llegit de L’home manuscrit de Manuel Baixauli i em crida aquest diàleg, que faig meu: […]
   –Sap? –digué Jove–. No sé què és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne. Imaginar o recordar, heus ací el dilema.
   –Una cosa no lleva l’altra.
   –En part, sí. Allò que he viscut, allò que ha esdevingut experiència, anul·la la idea preconcebuda, sovint superior.
   –Passa amb tot. No creu?
   –Sens dubte. Passem mitja vida imaginant i anhelant el futur; l’altra mitja, recordant el passat.
   –Imaginar o recordar, heus ací el dilema.
   –També el record crea. En tot cas, ambdós exercicis superen la realitat. Mentre complia les fantasies no me’n delectava tant com abans de complir-les. La imaginació i la memòria filtren, condensen. La realitat, en canvi, és digressiva, i està plena d’inconvenients superflus: qüestions de mecànica, de comunicació… Tot acte guanya en la prefiguració, no en el record.

Fa uns anys em van encarregar buscar traces de Brossa per la ciutat de Barcelona per construir algunes passejades literàries. […]
N’hi havia moltes de documentades, i no va costar gaire trobar-ne d’altres, bé que algunes podien semblar apòcrifes, com la llista de noms proposats per al restaurant Pla dels Àngels que n’estampava terra i parets.

Però la recerca va donar també tot un altre fruit: arreu podies endevinar homenatges brossians anònims o del tot inconscients, en el punt més impensat, malaltissament. Com en aquest rètol. On qui tingui la mirada massa neta només veurà una falta d’ortografia. Jo, ara, hi descobreixo la potència d’un nou possible poema objecte…

Que li ofereixo en aquest desè aniversari del seu darrer joc de màgia.

Carles Torner em va convidar a presentar amb una dotzena d’amics la seva núvia d’Europa. Hi vaig llegir el poema “La biblioteca cremada” i una primera versió, d’urgència, d’una cançó que estripàvem ja comença a fer anys… Fa així: […]
L’any que vindrà

LUCIO DALLA

Amic, ara t’escric i així almenys em distrauré
i mentre et trobis tan lluny de casa encara t’escriuré més.
D’ençà que vas anar-te’n hi ha una bona novetat,
l’any que acaba tot just s’acaba
però les coses no acaben d’anar.

No es surt gaire al capvespre ni tan sols quan és festa
i n’hi ha que han posat sacs de sorra a prop de la finestra,
i s’estan sense dir res durant dies i setmanes,
i a aquells que no tenen res a dir
el temps no els passa pas.

Però el que diu la tele és que aquest any nou
portarà una transformació
a tots el que l’estem esperant
serà Nadal tres vegades i festa tot el dia
cada Crist baixarà de la creu
i els ocells també retornaran.

Hi haurà menjar i hi haurà llum tot l’any,
els muts i tot podran parlar
i els sords de fet ja ho fan.
I cadascú farà l’amor com li plagui,
els capellans podran casar-se
si més no a una certa edat,
i sense gaire enrenou algú desapareixerà,
seran potser els més desperts
i els cretins de cada edat.

Ja veus amic quines coses escric i dic
i que content que estic
de ser aquí en aquest moment,
Ja veus amic el que m’he d’inventar
per poder-me’n riure,
per continuar esperant.

I si aquest any passés només en un instant,
fixa’t amic
si no seria important
que en aquest instant també hi fos jo.

L’any que ara arriba passarà al cap d’un any
però jo ja em preparo i aquesta és la novetat


Al bloc d’en Carles en podeu veure una versió dels setanta. Aquesta és prou més recent:

Llegeixo el multipremiat Maria i jo que firmen Maria & Miguel Gallardo, i l’afegeixo a la llista de lectures estimulants sobre els diferents. Per les coses simples i fondes que diu, com aquesta: […]
“Un mur invisible envolta la Maria quan la gent la veu per primera vegada o s’encreua amb ella. Un mur de por a allò que és desconegut i d’estranyesa. Ningú no sap què fer ni com comportar-se al començament, tot i així, la gent que l’arriba a conèixer, encara que sigui fugaçment, queda encantada quan veu que el mur que han aixecat no és tan alt. També és cert que la Maria té els sentits molt sensibles per al rebuig, només s’acosta a qui està disposat a parar-li una mica d’atenció i a escoltar-la. He conegut persones enamorades de la Maria només d’haver-hi parlat una estona i veure que no és difícil comunicar-s’hi.

La Maria és directa, sense duplicitats i confia en (gairebé) tothom i si et somriu… ja ets al pot! Però alerta, amics… La Maria no és per a pusil·lànimes, si no li agrades (o li agrades molt)… et pessigarà fort!”

Últimament es parla de reines i de llibres. Doncs a la nouvelle Una lectora poc corrent, Bennett planteja amb senzillesa i habilitat què passaria si la reina d’Anglaterra, que no és una reina qualsevol, esdevingués lectora… […]
Triem-ne quatre moments:

“–Llegeixo, penso jo –va dir a Norman–, perquè hom té el deure de descobrir com és la gent –un comentari prou gastat al qual Norman no va fer gens de cas, perquè ell mateix no se sentia obligat a res i llegia per pur plaer i no pas per instruir-se; tot i que part del plaer ve donat pel fet d’instruir-se, prou que se n’adonava. Però el deure no hi tenia res a veure.”

“L’atractiu, va pensar, rau en la indiferència: hi ha una manca de deferència en la literatura. Als llibres tant els és, qui se’ls llegeix, o si se’ls llegeix algú o no. Tots els lectors són iguals, incloent-hi ella. La literatura, va pensar, és una comunitat; les lletres, una república.”

“Si li haguessin preguntat si llegir li havia enriquit la vida, hauria hagut de dir que sí, sens dubte, tot i que hauria afegit amb la mateixa certesa que al mateix temps havia buidat la seva vida de sentit.”

“–¿Qui ho sap? –va dir la Reina amb alegria–, potser acabaré fent literatura.”

Llegeixo els contes de l’últim llibre de Jordi Llavina, que ha fet diana en robar a Wang Wei un vers per al títol: Ningú ha escombrat les fulles. […]
Dos fragments en poden donar el to. Un en què apareix l’impuls violent, gratuït, que tots sentim una hora o altra:

“Va veure que un llangardaix travessava la carretera davant seu. Encara el tenia a uns cinc metres, però va accelerar per mirar de trepitjar-lo. Ho acostumava a fer quan veia una llauna o una ampolla de plàstic buida. Pel retrovisor va confirmar que no ho havia aconseguit: el gris de la carretera no tenia ni una arruga. El llangardaix es devia haver amagat dins les herbes de la cuneta (o potser havia quedat adherit al pneumàtic).”

I aquest en què la pau nocturna sembla al·ludir per contrast a tot el que pot esdevenir-se l’endemà:

“Pitjo l’interruptor del llum i la pantalleta triga unes dècimes de segon a fer-se fosca del tot. La nostra vida transcorre amb una calma absoluta i plàcida fins l’endemà a les vuit del matí.”

Llegeixo –de dalt a baix– Comment parler des livres que l’on n’a pas lus?, que parteix de l’acceptació que el que tenen en comú tots els lectors és la immensa majoria de llibres que no han llegit ni llegiran mai. L’assaig no és –només– la facècia que el títol pot fer pensar. Així, hi trobo una bona síntesi del sentit de la lectura: […]
“La paradoxe de la lecture est que le chemin vers soi-même passe par le livre, mais doit demeurer un passage. C’est à une traversée des livres que procède le bon lecteur, qui sait que chacun d’eux est porteur d’une partie de lui-même et peut lui en ouvrir la voie, s’il a la sagesse de ne pas s’y arrêter.”

Reviso els articles de La rectificació. Cabòries, exhortacins i premonicions sobre Catalunya, publicat fa un parell d’anys per Destino, i tres hipòtesis –que ara no discuteixo– s’entrellacen per pensar-hi: […]
Diu Josep M. Fradera:

“Algun dia caldrà produir una bona descripció de les dues dècades
culturalment i políticament perdudes de 1980 i 1990. Des d’un cantó de
la plaça de Sant Jaume es va apostar per la modernitat sense matisos,
des del cantó muntanya, pel tradicionalisme més eixorc. Uns van
practicar el barcelonisme estèril, els altres, el pairalisme més
tronat. […] Curiosament, ningú no va assajar la síntesi de contraris
o, com a mínim, va fer l’esforç de pensar la societat catalana com un
tot, el pas imprescindible per aprendre a viure amb les contradiccions
del present. […] No consta que ningú hagi demanat disculpes per la
pèrdua de temps i de pols que tot plegat va significar. Mentrestant, el
país va canviar i es va adaptar a les transformacions decisives del
marc internacional on era inscrit.”

Per poc que fos així, potser això explicaria la descripció que Antoni Puigverd fa abans de la relació entre literatura catalana i societat:

“En la cultura en llengua catalana no existeix una base sòlida de lectors habituals, sinó, a tot estirar, lectors puntuals; les editorials estan subvencionades, i sort en tenen moltes de la fortalesa de la seva producció en llengua castellana!; els diaris i revistes estrictament en llengua catalana no aconsegueixen formar una xarxa de filtratge literari, ni afavorir el debat, ni fomentar la circulació dels llibres. […] Els autors catalans del present, sobretot aquells que escriuen tenint en compte la tradició literària i buscant noves formes expressives, no és que siguin poc llegits o irrellevants, sinó que estan sotmesos, fins i tot en els mitjans de comunicació en llengua catalana, al prejudici de la inferioritat. […] Els escriptors catalans estan completament desemparats enmig d’una societat profundament illetrada, del tot indiferent a la tradició cultural autòctona.”

Finalment, Ferran Sáez posa un contrapunt a una previsible mala lectura de les cites anteriors. Som on som, amb aquestes tensions i contradiccions:

“La preocupació actual per la identitat catalana no és cap raresa, en la mesura que ja no té res a veure amb adherències del Romanticisme sinó amb qüestions relacionades ab el segle XXI, que afecten igualment els habitants de Ciudad Real i els de Sydney o Istanbul.”

De Viatges i flors, si avui n’hagués de triar algun o alguna, potser em quedaria amb la “Flor disfressa”: […]
“Com els insectes que la por disfressa del color de la branca on són, aquesta flor agafa el color de la paret on neix. Un ocell deixa la llavor –necessita la complicitat d’un ocell (el merliu salvatge)– en una cornisa, en una esquerda. Allà creix i viu, al cim d’una tija prima, cargolada i flexible, aquesta flor en forma de campana, tota esperit. Quan és nit closa, s’enfila fins al teu balcó o fins a la teva finestra i et fa adormir si estàs despert per poder regir els teus somnis quan dorms. Et diu a l’orella que no hi ha ningú al món com tu i que tot el que et volta és ple d’engany. Només tu ets pur i altíssim. No hi ha res net. Tot és corcat: el germà, la dona, els amics. I cada nit et fa la mateixa. Fins que ho detestes tot, fins que no pots viure sense ella, fins que esdevens solitari amb la teva ànima i amb la flor. Quan ets ben seu, d’una estrebada es desarrela i desapareix. L’única manera de salvar-te’n és saber-la veure a temps i regar-la amb salfumant.”

Deu fer cosa d’un any circulava per la xarxa un Panfleto antipedagógico signat per Ricardo Moreno Castillo, un professor de matemàtiques que va canalitzar la seva ràbia docent en un libel carregat de sentit comú. En trio mitja dotzena de màximes: […]
“Analfabetizar un país es cosa relativamente fácil, pero volverlo a alfabetizar ya no lo es tanto.”

“Una de las preguntas más absurdas que se plantean algunos pedagogos es la de si, a la hora de educar, son más importantes los contenidos que la formación. Es tan falaz como preguntarse si para fabricar un cañón se ha de empezar por construir el agujero o mejor por el hierro que rodea al agujero.”

“Un libro para un desmemoriado es tan inútil como un telescopio para un ciego. […] No se puede consultar algo si no se sabe ya algo de ese algo.”

“La motivación es para el estudiante lo que la inspiración para el artista: vale más que le pille trabajando.”

“Los modales se imponen, no se pueden dialogar y razonar, porque los modales son precisamente la premisa indispensable que hace posible el diálogo.”

“Un profesor de enseñanza secundaria, de historia por ejemplo, no ha de tener como meta principal que el futuro historiador investigue sobre historia, que de eso ya tendrá tiempo. Más bien ha de intentar que el futuro jardinero o el futuro empleado de banca se vayan del instituto con afición por leer libros de historia.”

“Lo más importante en la enseñanza es enseñar cosas […]. Pero si algo más se puede transmitir, es la ilusión por aprender, y esto no se transmite mediante el adoctrinamiento, sino mediante el contagio. Y no se puede contagiar aquello de lo que se carece.”

Del seu Dietari, tres coces contra la impostura recollides en el vitriòlic “Contra els poetes”: […]
“Déu n’hi do les coses que descobriríem si, per exemple, ens
poséssim a investigar fins quin punt la persona que admira Bach pot
admirar Bach, és a dir, és capaç de captar alguna cosa de la música en
general, i de Bach en particular.”

“El cant és una forma
d’expressió molt festiva… Però vet aquí que al llarg dels segles hi ha
cada vegada més cantants que, quan canten, es veuen obligats a adoptar
una actitud de cantants i, amb el curs del temps, aquesta actitud es fa
més i més encarcarada.”

“Els poetes han esdevingut esclaus –i
podríem definir el poeta com a ésser que és incapaç d’expressar-se a
ell mateix perquè ha d’expresar el Poema. En canvi, tot indica que, en
l’art, no hi ha cap tasca més important que precisament aquesta:
expressar-se a un mateix.”