Oi?

Un bon dia la meva companya de despatx, entre alarmada i divertida, explicava que tenia el fill tot excitat perquè a l’escola els havien parlat d’aquella història que va escriure el Hòmer (naturalment, sic). […]
No li va costar gaire aclarir que aquell, el grec, no es deia Simpson, però no estic tan segur que aconseguís que el fill desplacés l’accent. Sigui com sigui, des d’aleshores em sento a Springfield, no diré tant com a la nova Ítaca, però potser sí una mica més com a casa.

Ara els Simpson i el seu univers fecsià han fet el salt de la pantalla nostra de cada dia a la gran pantalla de les crispetes. Encara no he vist The Movie, però no trigaré. Perquè no cal ser la Maggie o la Marge, ni tan sols en Bart, per arribar a la mateixa conclusió amb què A. O. Scott, el crític del New York Times, arrenca el seu comentari:

que és com dir que els Simpson tenen la història sencera de la cultura popular dels Estats Units i de tot Occident ?i això cada dia més és com dir la cultura i fora? per simple preludi.