Oi?

Tornava a sentir la cançó de Raimon i una estrofa escrita des de tot un altre temps m’ha il·luminat avui el que fa uns dies llegíem en un diari. […]

¿Com qualificar aquella crida de la portada de La Vanguardia a una presumpta notícia cultural: "Escritores en castellano esperan aún invitación para Frankfurt"?

Simplement:

(Ja sé que avui el que tocaria és parlar de la sortida de to de Sergi Pàmies, però potser el millor és, com diu que vol fer ell mateix, acollir-se a la doctrina Bartleby: preferiria no fer-ho. O, simplement, acceptar que té tot el dret a acceptar o a no acceptar la proposta de l’IRL, i passar al tema següent.)

Ponç Pons puja un graó més en la seva pràctica de l’escriviure amb Nura, que arrenca amb unes paraules definitives de Robert Frost: […]

Ja dins el llibre, em quedo amb els dos darrers versos del sisè poema, "L’obscur errant":

I amb el vers final, l’últim del setè poema, "Crit escrit", una constatació crua que també podria ser un desig:

Quina grua el seu estel, quin estel la seva grua! Ara podem tornar a rellegir Joan Salvat-Papasseit gràcies a l’edició de l’obra completa en poesia i en prosa que n’ha fet Carme Arenas per a Galàxia Gutenberg. […]

La fullejo i m’hi distrec una estona. No tant entre els versos, que tinc prou presents, com en les seves cartes, en les seves notes culturals, en els seus textos més abrandats, els de tema polític i social, sobretot els de Los Miserables.

Però ara en retinc un apunt d’autoretrat que Joan Teixidor li va publicar el 1934, deu anys després que morís. Diu:

Llegeixo un clàssic contemporani del disseny de llibres, el suís Jost Hochuli, i hi trobo dues sentències que m’agradaria ser capaç de recordar per repetir-les en aquells moments maleïts que trobes a faltar un toc gràcil d’esgrima verbal, que hi seran segur. […]
Diu, en un moment d’El diseño de libros: práctica y teoría, que signa amb el tipògraf Robin Kinross:

I després remata, justament amb una mostra d’humilitat:

I no cal dir quina de les comoditats hauria de ser prioritària…

Potser sí que, com diu José Antonio Millán a Perdón imposible (o Perdón, imposible, segons com es miri), l’actitud davant la puntuació ha de ser prou semblant a la del traçut que frueix amb el bricolatge. […]

Amb traça i trobant-hi plaer, aleshores agafa tota la seva plenitud aquest corol·lari que hauríem d’inscriure de manera permanent a les aules, i més enllà:

?El cuidado aun en los pequeños matices de los signos es algo que favorece la belleza y la comprensión de un escrito.?

Ho diu Pasavento, el personatge ignorat de la novel·la d’Enrique Vila-Matas, i sintetitza des del seu espiral d’aïllament el nervi últim de l’escriptura. De la de debò. […]

?Por mucho que no esté escribiendo aquí una novela ni me dirija a nadie más que a mí mismo, creo tener la misma responsabilidad de quienes escriben para ser leídos.?

Al qui creu en el que escriu, no l’obliga el públic a qui potser espera arribar un dia. És ell mateix qui s’exigeix ser el lector més exigent d’ell mateix. I amb això en té prou. Que no és poc.

Finalment arreplego estones per llegir, gràcies a l’editor Pagès, El control de la paraula d’André Schiffrin, una continuació previsible, i potser necessària, del celebrat L’edició sense editors. […]

A partir d’algunes vivències concretes que reporta, Schiffrin conclou: "En comptes de dir clarament que no es publiquen els autors amb els quals no s’està d’acord, es diu que estan antiquats i ja no interessen a ningú."

Però, com afirma Schiffrin, la gràcia de l’ofici de l’editor, i la seva responsabilitat, és la de no resignar-se al conformisme dels beneficis previsibles, per més sucosos que siguin, sinó mirar d’anar sempre més enllà. I no només, ni tan sols per força prioritàriament, pel que fa als guanys econòmics. Però que ho digui ell:

"La nostra funció consisteix a anar contra la tendència dominant, ja que quan tothom està d’acord és precisament el moment de començar a qüestionar l’opinió general."

Sí, ja ho sé que aquesta candidesa de la subversió té massa fons romàntic. I encara en deu tenir més la pregunta retòrica amb què acabaré. El principi amb què ens increpa Schiffrin, no deu haver de ser només privatiu dels editors, oi?

Gràcies a Miquel Pairolí, que l’ha traduïda al català, llegeixo la breu Carta a la meva filla de Georges Hyvernaud, publicada com el número 100 de la plaquette gironina Senhal. […]

Hyvernaud, un professor de literatura francès mobilitzat durant la segona guerra i, captiu dels alemanys, empresonat cinc anys en camps de concentració situats a Polònia, la va escriure en ser desplaçat cap a occident davant l’avenç dels russos. I, segur que fatigat i colpejat per la falta de sentit de tot plegat, diu:

"Un es pregunta per què resisteix. Perquè no estic sol, diu un. I un altre, i podria ser el mateix: perquè l’home és un ésser que no renuncia. Resisteixes per res, per això, perquè ets home."

Per això, segur, sí. En ser alliberat va tornar a les seves classes. Va publicar la carta a la revista Espaces a finals del 1945. I va poder viure fins el 1983.

[A la imatge, una caricatura prou al·lusiva que presideix la pàgina dedicada a Hyvernaud.]

Com un punt d’inflexió, encara la cita 
d’un Full de dietari de Carles Soldevila abans d’iniciar aquesta nova etapa. […]

"Cal escriure. D’aquí ve, precisament, la dissort de l’escriptor."

Gràcies!

[…]

Fa pocs dies una persona que l’ha tractat prou m’explicava que Francesc Vila Rufas era molt a la vora del final del trajecte. La sorpresa, doncs, no ha estat tanta com la que expressava el company Isern. L’emoció, en canvi, sí.

A mi, com a tants altres, en Cesc m’ha acompanyat sempre, amb il·ustracions o acudits en diaris, en revistes, en llibres i més enllà. Ara, remirant entre coses, per exemple, he trobat un Viatge a la Lluna amb text de Josep M. Espinàs i música de Xavier Montsalvatge, un disc del 1969 en l’estela de Jacques-Dalcroze i Joan Llongueres, amb caràtula il·lustrada per Cesc.

N’escanejo el dibuix central, aquesta colla de nens de l’escala que prepara la seva prometedora nau dels somnis, com a record i homenatge, petit, sentit.

Continuo passejant pels Fulls de dietari de Carles Soldevila, i no em resisteixo a anotar-ne una altra fuetada verbal, amb consell implícit.

"La intensitat i no l’extensió és el que compta."

Fullejo l’antologia dels Fulls de dietari de Carles Soldevila que Núria Santamaria va publicar fa un parell d’anys a la Selecta renovada. […]

És una tria de més de quatre-centes pàgines entre els articles publicats diàriament entre el 1922 i el 1934. O sigui que hi ha de tot i força, i molt de bo, i també alguna peça excepcional.

I, entre els textos que toquen qüestions d’ofici, un imperatiu que hauria d’acompanyar sempre els qui, d’una manera o d’una altra, omplim l’espai de paraules. Hauria d’acompanyar-nos, dic, ni que sigui impossible de subjectar-s’hi. Com una divisa:

L’última vegada que el vaig veure va ser en ocasió del seu recital a aquelles Antologies del Col·legi de Llicenciats, ara fa deu mesos. […]

Ja esquerdat per la malaltia, sense aquell vigor emfàtic a la veu que
n’havia fet un dels més suggerents rapsodes, va
llegir una tria de la seva última poesia, esplendorosa de llengua discreta i contenció moral, que afortunadament podem
compartir aquí. L’endemà em va trucar per agrair-me la invitació i, sobretot, per excusar-se. Per excusar-se perquè, deia, havia quedat molt malament, no va poder fer el que s?havia preparat, duia un inèdit tan bonic i finalment no va llegir-lo? Fins i tot ara, gairebé un pas enllà del llindar de la vellesa, es mostrava exigent sense excusa amb ell mateix.

Unes setmanes després va aparèixer a l’Avui un petit comentari, gairebé una simple descripció, de la primera edició d?A trenc de sorra, el primer llibre de Sarsanedas. Ell n’havia dut un exemplar aquell dia al Col·legi (que l’atzar del calendari havia fet caure en nou de febrer) i me’l va oferir després de la meva exclamació en veure’l. Em va trucar aquell mateix dia, amb la veu encara més prima, per agrair-me la deferència. En penjar, no sabia evitar de pensar que aquella trucada era un comiat.

Ara que ha mort he fet memòria de les novel·les, els contes, les proses que rellegiria, de seguida, si en tingués l’estona. Però finalment he triat un dels seus llibres, el darrer, Silenci, respostes, variacions, per anar-ne remugant les paraules. Els últims versos de l’últim poema fan:

És una ambició d’aparença modesta, prou. Per bé que l’olor bullent de la sopa de farigola, al capvespre de tots els capvespres, deu ser el més semblant que podem imaginar al confort, a la felicitat. Una bona rara resposta a tant de silenci.

Després de tancar l’abismal últim llibre de Sergi Pàmies, encara amb l’acidesa de la llimona a les genives forçant-me a fer ganyotes, no sé quin conte triaria si me’n fessin escollir un. […]

Potser el primer, "L’altra vida", o un dels últims, "Escabetx". O el dubte potent sobre una de les dades presumptament científiques que hem acceptat com un tòpic popular, aquella que diu que tot iceberg amaga sota l’aigua nou desenes parts del seu volum, que tanca "El desenllaç". O l’última frase d’"El viatge", que pensa el narrador en tornar d’una excursió, mentre els companys d’autocar canten exultants:

"Si sentir-se bé significa cantar d’aquesta manera, potser m’estimo més continuar com fins ara."

Espero que l’Acadèmia doni la seva notícia de l’any, i acte seguit busco entre els llibres fins que trobo La nova vida. […]

Orhan Pamuk l’arrenca amb una frase senzilla i considerable: "Un dia, vaig llegir un llibre, i em va canviar la vida." És clar que tota sola no justifica el Nobel, però no és una mala invitació a la lectura. O a la vida. Si no és que, en el fons, són el mateix.