Oi?

Aquest és el nom que va donar Antonio Castillo Gómez a la síntesi que el títol anuncia, i tant de bo poguéssim donar-li la raó en tesis com la que diu: […]
“Lo que más determinó la transición de una sociedad esencialmente oral a otra más vertebrada por la razón gráfica fue la difusión de la literatura escrita y de la lectura por placer. Esto es, cuando el texto encuentra lectores dispuestos a hacerlo suyo sin esperar réditos a cambio.”

Llibert Tarragó, francès català, fill de la diàspora que va provocar la guerra del 36-39, va publicar fa poc més d’un any Le puzzle catalan: la nation fiévreuse (en català a la Magrana), on ens observa i ens descriu des de la seva doble condició. N’anoto tres màximes sobre el caràcter català (l’entestament, l’esperit col·lectiu i la necessitat de justificar-se) i dues anècdotes que semblen categoria (l’ambició cultural i el patiment del culer): […]
“Un autre trait du tempérament catalan: l’obstination, voire l’entêtement. Une mule est l’emblème arboré au cul des voitures.”

“Je finis par penser que si les jeux basques exaltent la force d’un peuple basque fait en chêne, sardane et pyramide humaine distinguent la psychologie d’un peuple qui aime rebondir collectivement.”

“Qu’aura fait un Catalan sa vie durant? Se justifier de l’être.”

“Le grand oiseau [Pompeu Fabra] fit un dictionnaire et une grammaire pour elle et, durant les années 1920-1930 du dernier siècle si brutal, les oiseaux se mirent à écrire: versifier, romancer, écrire pour les journaux, traduire. Andreu Nin traduisit Anna Karenine du russe, la première version intégrale, aussi bien en espagnol qu’en français, les deux langues que lisait la communauté puisqu’elle ne pouvait pas trop se permettre de lire ses propres chants. Nin traduisit et une jeune écrivaine, à ce moment-là journaliste, Mercè Rodoreda, publia en 1938 son premier roman capital, Aloma, sous les auspices de cette traduction. Aloma non seulement porta le nom d’un personnage de Ramon Llull, l’illuminé médiéval, mais c’est aussi une réponse à la figure de Tolstoï. La guerre était déjà arrivée, comme si elle était un personnage de roman ou de théâtre qui apparaît en scène au-delà de la volonté d el’auteur. C’est ainsi que se sont déroilés les événements. Le grand oiseau Pompeu Fabra, déjà vieux, dut s’exilier. Il continua son travail sur le versant nord des Pyrénées. Il réalisa par exemple la primère grammaire de poche de la langue française.”

“Un autre tret du soci du Barça est son inquiétude permanente, perceptible même lorsque le tableau du Camp Nou marque un 3-0 à son avantage. Elle concourt à tant de retenue. Symptôme génétique! Cette inquiétude est la forme intériorisée du torument catalan (el patiment) que développe le pessimisme historique transcendental qui suppure depuis la fin de l’indépendance en 1714. C’est sur le Barça et sur la langue que souffle la brise de possibles autres défaites.”

Llegeixo una entretinguda Historia del libro de Frédéric Barbier i en copio una frase que és molt més que una evidència: […]
“La imprenta no desencadenó la Revolución Francesa, sino que sólo la hizo posible.”

De Talaia, recull d’escolis de Ramon Vinyes publicats a la revista Meridià els anys difícils de 1938 i 1939 i recuperats fa uns mesos per L’Albí i Faig, em salta als ulls aquesta reivindicació de Prudenci Bertrana, carregada d’ira contra les petiteses de la societat literària catalana: […]
“El nom de Prudenci Bertrana és dels arraconats. Sabem que a ell li és indiferent i que segueix treballant en una nova obra magnífica. Els qui n’han escoltat fragments diuen que és del més intens que ha escrit Prudenci Bertrana. No és pas perquè cregui que a Bertrana li calgui que li sacsegin el nom que escric aquesta nota, ni perquè demani per a ell llocs que ja se li havien d’haver donat sense que ningú els demanés. És com a català que em dolc d’una posició de mesquinesa, d’absorció, d’egoisme i d’injustícia que no s’hauria d’adoptar ni hauria d’ésser possible que adoptés ningú. I en aquests temps molt menys que en altres.”

Mesquinesa, absorció, egoisme i injustítica. En aquell temps. I ara?

Camacuc de València ha publicat una estimulant versió en còmic de la vida i els fets del Conqueridor segons Jesús Huguet. […]
El que més s’hi remarca, o això m’ha semblat, és l’impacte del saqueig de Mallorca en la consciència del fundador del país. Els barons catalans recelen davant la resistència dels sarraïns fins que el rei els encén al crit de Santa Maria. Però aleshores:

–Estan saquejant la ciutat, majestat…
–No podem detenir aquesta massacre… Però us jure que no deixaré que açò torne a passar.

I així, anys després, quan el llarg setge aconsegueix fer caure Borriana, diu, i ho compleix:

–Borriana no serà com Mallorca. Tot aquell que vulga se’n podrà anar en pau, amb les seues pertinences.

Així conqueria Jaume I. Així feia la pau. Massa lluny del Caucas.

El narrador que explica la història de L’amic retrobat de Fred Uhlman acaba el seu relat, abans de la sorpresa final, amb un balanç agredolç de la seva vida des de la perspectiva de la maduresa: […]
“També tinc d’altres compensacions, com la de recolzar tant com puc les causes que considero bones: la igualtat racial, per exemple, o l’abolició de la pena de mort. Estic satisfet del meu èxit financer perquè m’ha permès ajudar els jueus a construir Palestina i els àrabs a establir alguns dels seus refugiats. Fins i tot he enviat diners a Alemanya”

diu, immediatament després d’haver resumit el propi periple vital en tres frases lapidàries:

“No em puc queixar; tinc més amics que enemics i hi ha
moments en què gairebé estic content de viure: quan veig pondre’s el
sol i sortir la lluna, o quan veig neu als cims de les muntanyes.”

Josep M. Castellet va recuperar fa uns mesos un Dietari de 1973. En retinc alguns apunts, ben conjunturals o potser no, sobre l’activisme cultural i les actituds: […]
“Treballa cada dia –ara que està jubilat de les tasques editorials que hagué d’emprendre després de la guerra– en feines erudites i en la fixació de l’abast històric de la Renaixença. Manté la dignitat de sempre i m’impressiona, sobretot, davant la grotesca pressa d’alguns joves per triomfar, l’actitud del qui sap que el país no dóna més de si i que el numeret de la frustració no té el més mínim interès.”

“Només han passat deu anys de Poesia catalana del segle XX, quan en Molas i jo preconitzàvem el realisme històric. Em diverteix constatar la nostra predicció: només equivocant-se s’aprèn.”

“El “jo faig el que puc i no estic obligat a més” és la garantia de l’autodestrucció. De fet, només estem obligats a fer allò que, en principi, creiem que no podrem assolir. La resta és irrisorietat vegetativa.”

“Sé que les opcions que he pres fins ara han estat sempre despoveïdes de l’interès material més elemental –la qual cosa no presento com un mèrit, sinó com una constatació– i que he tingut en compte el fet de contribuir d’alguna manera (almenys des de fa deu anys) a fer possible una política cultural a través dels llibres, en espera de temps millors.”

Albert Nolla va traduir del japonès per a Angle el clàssic Elogi de l’ombra de Junichirô Tanizaki. I, entre tot el molt que s’hi diu sobre les distàncies que allunyen el món oriental i Occident, em crida l’atenció aquest pronòstic carregat de lúcida ironia. I d’una afortunada incapacitat de preveure el salt –aquests dies tocaria dir que olímpic– que Orient ha fet i fa cap a la modernitat: […]
“Hi ha qui diu que quan la civilització avanci una mica més, els mitjans de transport aniran per l’aire o per sota terra i que els carrers recuperaran la tranquil·litat que tenien abans, però estic convençut que si aquest dia arriba s’inventarà una altra cosa per fer la vida impossible a la gent gran.”

L’estudi de David R. Olson sobre l’impacte de l’escriptura i la lectura en l’estructura del coneixement que du per títol El mundo sobre el papel acaba amb algunes conclusions carregades de rebotiga. Per exemple: […]
“Ningún sistema de escritura, incluyendo el alfabeto, vuelve conscientes todos los aspectos de lo dicho. […] Lo que se pierde en el acto de tanscripción es precisamente lo más difícil de recuperar en el acto de lectura, es decir, cómo interpretar una expresión determinada.”

Per això:

“Gran parte de la historia de la lectura y la escritura es el intento de reconstruir lo perdido al transcribir el habla. […] Aprender a leer es, en parte, aprender a hacer frente a lo no expresado.”

De Kafka a la platja, un relat entre deliris: […]
?Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l?alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l?únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t?hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha ni sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal com l?entenem. L?únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com d?ossos polvoritzats, que omple el cel. T?has d?imaginar una tempesta de sorra així.?

Ara Llibres va publicar fa uns mesos un volum on Guillem Terribas fa memòria de les “Aventures d’un llibreter”, segons el subtítol. De fet, Demà serà un altre dia és molt més que la història de la Llibreria 22 de Girona. Terribas hi parla d’ell mateix i de les inquietuds que van dur el fill d’un municipal de Salt a ser un dels agents més vius de l’activisme cultural d’aquest país dels anys seixanta ençà. En trio un fragment que em sembla que ho explica prou: […]

“Entrar a l’escoltisme va ser entrar en un món insòlit de coneixements, de nous amics i d’una altra manera de viure la vida. El canvi va ser tan important per a mi que a partir d’aquell moment vaig passar de dir-me Guillermu a Guillem. Li dec molt, a l’escoltisme: la relació amb la gent, la manera d’expressar-me, la descoberta que tenia aptituds artístiques, la possibilitat de viure la natura i conèixer el país, la sensibilització per la història i la llengua pròpies, i molts amics.”

Retrobo un volumet publicat fa cosa d’un any i mig en català per Angle, el Diari d’un home de cinquanta anys de Henry James, i els ulls se me’n van cap a tres moments que són tot declaració de principis del protagonista narrador: […]
“He dut una vida massa formal; però, al cap i a la fi, potser això mateix és el que ajuda a conservar la joventut.”

“No obstant això, hi ha dues o tres preguntes que em podria fer. Per exemple, per què no m’he casat mai (per què no he estat capaç d’estar enamorat de cap dona com vaig estar-ne d’aquella)? Ai, per què són blaves les muntanyes i per què és calent el sol?”

“Un dubta si destruir una il·lusió, encara que sigui perniciosa; és tan deliciosa mentre dura… Són faves comptades en la vida. Ser jove i apassionat, en plena primavera a Itàlia, i creure en la perfecció moral d’una dona bonica: quina situació més envejable!”

Quim Torra i Jaume Ciurana han reconstruït, a partir dels dietaris de Miquel Joseph i Mayol i tots els altres testimonis que n’han pogut aplegar, el relat de la caiguda de Catalunya i l’èxode dels intel·lectuals catalans els darrers dies de gener del 1939. A El bibliobús de la llibertat, publicat per Símbol, s’hi troben anècdotes i testimonis entranyables, dolorosos o carregats de significació. Com aquest que evoca la figura de Pompeu Fabra l’última nit que passen a Can Perxers d’Agullana abans de travessar la ratlla: […]

“La senyora Fabra no deixa de culpar el seu marit per la penosa situació en què es troben. «Si no t’haguessis ficat en política!» Ell calla. Ell ha callat tots aquests dies i només ha sabut personificar l’enteresa i la correcció. Serè i sincer, Pompeu Fabra, en aquella llarga nit catalana que tot just comença, representa molt més que l’home que havia rescatat la llengua, que ara ja corria per les clavegueres de Barcelona. El valor de saber que no som res si no som dignes, aquesta és la seva lliçó moral.”

De L’últim patriarca, premi Ramon Llull 2008 amb una arrencada poderosíssima, una de les observacions d’aparença ingènua i rebotiga fonda que fa la narradora: […]
“Hi havia una premissa que m’explicava el món a pesar de les seves incongruències: als moros els agraden totes les dones, però especialment les mores. Als d’aquí, en canvi, no els havien d’agradar mai les mores. Era connatural. Si no com s’explica que el pare amagués la seva dona de totes les mirades que no fossin cristianes?”

Diu Alfons Garrigós, en una petita conferència publicada a la Garriga per Edicions del Garbell sota el títol Algunos placeres elementales del oficio de maestro, i tant de bo tingui raó, i tant de bo molts mestres i encara més autoritats educatives la llegeixin i hi pensin una mica: […]
“Todo lo que los maestros hacemos en la escuela es ayudar a leer. Incluso diría que nuestra tarea es leer con nuestros alumnos (más que leer para ellos). Y ésta es otra de las razones por las cuáles me gusta este oficio.”