S’ha acabat el ramadà de l’any 1435 del calendari islàmic. Alguns musulmans deixen enrere 30 jornades d’espiritualitat, lectura, paciència, autocontrol i reflexió, tot i que per la majoria han estat dies de tímida introspecció i nits de festa en família, tiberis i televisió. Com cada any, us faig cinc cèntims sobre el ramadà i què representa per als musulmans.
Els cinc pilars de l’islam sunnita, els cinc preceptes d’obligatori compliment per a tot musulmà sunnita són: la professió de fe, l’oració, l’almoina, el dejuni i la peregrinació a la Meca. Aquest cap de setmana comença el mes islàmic de ramadà, en el transcurs del qual es porta a la pràctica el quart pilar: l’abstinència d’ingerir aliments des de la sortida a la posta de sol.Comença el ramadà de l’any 1435 del calendari islàmic i molts musulmans emprenen un camí de 30 jornades d’espiritualitat, lectura, paciència, autocontrol i reflexió. Tot i que per la majoria seran dies de tímida introspecció i nits de festa en família, tiberis i televisió. Com cada any, us faig cinc cèntims sobre el ramadà, què s’hi fa i què significa per als musulmans.
Vull compartir amb vosaltres un parell de reflexions al voltant del cas de Mariam Yahia Ibrahim, la dona cristiana condemnada a mort per un tribunal de Khartum per adulteri i apostasia.
El cas és que la dona és tècnicament musulmana perquè el seu pare ho era i, allà, el casament entre una dona musulmana i un cristià és invàlid. Per tant, les relacions sexuals que Ibrahim ha mantingut amb l’home cristià amb que comparteix la vida són considerades adulteri. A més, com oficialment la dona és musulmana, i davant el jutge ha jurat que ella és cristiana, ha estat acusada d’apostasia.
Davant la llei islàmica aquests dos fets són delicte. En el cas de l’apostasia, molts ulemes coincideixen a dir que no hi ha alternativa a la pena de mort. De fet, el jutge li ha dit ben clar quan ha llegit la sentència: “T’he donat tres dies per abjurar de la teva fe, però has insistit en no tornar a l’islam. Et condemno a morir a la forca”. Ibrahim també ha estat condemnada a rebre cent fuetades per adúltera.
I a continuació, les meves reflexions al voltant de la reacció dels occidentals que creuen que acusar els sudanesos de bàrbars i lamentar-nos és el millor que podem fer per a salvar la Mariam Ibrahim i fer canviar les lleis de Sudan.
Amb motiu de la reelecció de Barack Hussein Obama com a president dels Estats Units, recupero dos articles d’opinió que tracten de la controvertida relació de l’islam amb el polític demòcrata i alguns símbols d’Amèrica. Els vaig publicar a l’Avui l’any de la seva primera victòria electoral, però ara són tan vàlids per a explicar i interpretar el món com el dia que van veure la llum.
Amb motiu de la fi del ramadà, recupero dos articles breus signats des de Kuwait que descriuen, en quatre pinzellades, l’ambient de recolliment i espiritualitat que es respira cada any per aquestes dates al món islàmic.
Resten dos dies perquè finalitzi el mes islàmic de ramadà, l’aspecte més conegut del qual és el dejuni que realitzen els musulmans des de l’alba fins la posta de sol. Dos dels elements més presents durant aquest mes a les llars dels països islàmics són l’àpat del vespre, amb el que trenquen el dejuni, o iftar, i la televisió, davant la qual els musulmans passen hores i hores mentre mengen, es troben amb la família i els veïns o fan el ressopó.
Per això, se m’ha acudit que una bona manera d’acomiadar-nos del ramadà és mostrar-vos alguns anuncis de televisió relacionats amb l’iftar i els àpats familiars que aquests dies s’han pogut veure a les televisions del Pròxim Orient. Els comercials acostumen a ser de dos tipus: els que ens traslladen missatges de fraternitat i germanor, i els d’humor. Del segon grup n’hi ha molts, com aquest d’una cadena de restaurants:
En un principi, aquest post s’havia de titular “Perquè la prohibició del burca és lògica, però il·legal”, però m’ha semblat que el títol definitiu deixa més clar el fet que existeix un buit entre el que molts europeus senten en relació amb aquest i altres temes polèmics, i els principis socials que diuen en veu alta que defensen. Això perquè, per sobre de legalitats i lògiques, el tema del burca està marcat per un inconfessable, i tot sovint inconscient, sentiment de rebuig a la presència islàmica a Occident que contradiu molts dels principis morals i legals dels quals ens creiem defensors.
En general, hi ha un consens força ampli a considerar el burca una mostra de la situació de submissió de moltes dones davant l’esclavatge del patriarcat tronat i medieval d’algunes comunitats islàmiques. El problema amb el que topem alhora de predicar la seva prohibició és que l’argument del masclisme, si bé pot haver estat vàlid per a prohibir-lo per llei en algunes societats islàmiques, no pot ser esgrimit de la mateixa manera a Europa. Per a il·lustrar aquest argument, partiré de la darrera polèmica entre la periodista Pilar Rahola i Amnistia Internacional al respecte.
D’entrada, crec convenient posar els lectors en antecedents i recordar que Pilar Rahola és una persona que s’ha caracteritzat al llarg dels anys per argumentar força bé les seves postures i punts de vista. Considero que, per normal general, els seus articles valen la pena de ser llegits, independentment de si s’hi està d’acord o no. Això ha estat així fins que ha començat a carregar contra el burca amb alguns arguments menys sòlids que de costum i fent una cosa molt pròpia de la gent a la que ella critica: barrejant conceptes i traient a col·lació excuses que no venen al cas, per justificar punts de vista basats més en el sentiment que en la raó.
Una dona saudita, cansada que el seu marit estigui més per la feina que per ella, decideix casar-se per segona vegada. Tot seguit, i com a conseqüència d’un tracte amb un amic, pren un tercer espòs. Poc després, la dona està tant avorrida dels tres marits saudites, que decideix casar-se per quarta vegada. Aquest cop amb un jove sirià que aporti a la llar i la vida conjugal una mica d’energia i d’exotisme.
La dona, no prou contenta amb els quatre esposos, un bon dia els anuncia que es casarà per cinquena vegada. Per a poder-ho fer, ha de desfer-se d’un dels marits. Proposa que els quatre s’ho juguin a sorts, i el que perd marxa.