Espai de Dissidència

Al diari Ara d’avui, un reportatge “Generació Crisi” exposava amb tota cruesa l’evolució d’una vintena de nois i noies de Cerdanyola que, deu anys enrere, acabaven l’ESO per iniciar camins diferents. El panorama actual, reflectit pels periodistes, és desolador. Malgrat que els antics alumnes, majoritàriament de classe mitjana, havien fet uns recorreguts formatius sòlids, amb graus, màsters, idiomes en el que resulta l’exponent de la generació millor formada de la història del nostre país, ens trobem amb la precarietat com a nota dominant: explotació en format becari, un mercat de treball estret i subdesenvolupat, uns empresaris explotadors, una autoexplotació anomenada emprenedoria, uns salaris indignes, un percentatge preocupant d’expatriats, absoluta inestabilitat i estancament, amb impossibilitat d’encetar projectes personals i familiars sòlids. En altres paraules, zona catastròfica. El capitalisme d’avui, per a les persones de 26 anys representa coses molt similars a la manca d’expectatives del món comunista dels anys vuitanta. Potser hi ha més tecnologia, certa capacitat de consum de productes i serveis prescindibles, i una absoluta manca d’ancoratges.
Fóra fàcil parlar de la globalització. De fet, en l’ocasió en què la ciutadania s’ha pogut pronunciar via consulta davant de qüestions com el Brexit, l’austeritat germànica o la reforma constitucional italiana, ha expressat la disconformitat respecte a la distòpia neoliberal que s’imposa des de Brussel•les, Wall Street o Qatar. Tanmateix, com explica la frase inicial d’Anna Karerina, “totes les famílies felices s’assemblen. Les dissortades ho són cadascuna a la seva manera”. A l’estat patim una classe empresarial subdesenvolupada, rància, arnada, massa vinculada a un poder polític postfranquista: una elit extractiva, en expressió de James Robinson i Daren Acemoglou. Els índexs de precarietat no s’entenen sense considerar l’endèmica impunitat del poder econòmic, en estret vincle amb la dictadura totalitària de fa quaranta anys. La no ruptura amb criminals de guerra, el no-Nüremberg polític, ha acostumat a les seves elits empresarials a mantenir l’estat d’excepció en contra dels treballadors (ajudats, a més, per un poder mediàtic amb capacitat d’estigmatitzar assalariats i els seus representants, tal com ens recorda el sociòleg Owen Jones a Chavs).
Si bé durant l’època especulativa de 1996-2007 les coses no eren precisament positives per a la majoria d’assalariats (en èpoques de creixement econòmic, la taxa de desocupació no va baixar mai del 10% i els contractes temporals, del 28%), amb salaris mileuristes, reformes laborals, economia submergida, explotació despietada, amb la crisi de 2007, corregida i augmentada el 2010-2012 per l’acció de Merkel-Sachs, hem arribat a una situació del pitjor nazisme neoliberal.
Enfront de tot això, a vegades tinc la sensació que el fet que no passi res, recorda al silenci i la incertesa dels concentrats al gueto de Varsòvia, esperant que arribi el torn de la deportació a Auswitz. Malgrat que el moviment del 15-M de 2011 semblava que feia moure, si més no certa capacitat de protesta, una mínima voluntat de revoltar-se contra la fatalitat; si bé la irrupció de noves forces permetia pensar que era possible un punt d’inflexió respecte a l’evolució històrica, arribo a la conclusió que ha arribat el moment que passi alguna cosa.
Com hem vist en aquests darrers mesos, una de les principals víctimes d’aquesta crisi han estat les esquerres. Unes esquerres que s’han mogut entre el conformisme, el col•laboracionisme (Syriza), la inseguretat patològica, el bucle de la tradició sectària, els excessos folklòrics, el desconcert, i sobretot, la manca d’idees i propostes. Aquesta inoperància s’ha traduït en competidors a la ultradreta (Trump, Farage, Lepen,…) amb pocs escrúpols polítics i una absoluta manca de morals.
Les esquerres, ara per ara, estan desorientades, confoses, sense capacitat d’entendre quines són les circumstàncies, i quines la prioritat. I sobretot, estan molt acomplexades. El capitalisme neoliberal, desproveït de qualsevol mena de dissimul (més enllà de la propaganda i dels caramels del consum nihilista) es troba en el centre del tauler. L’esquerra s’ha de reinventar, no pas per acomodar-se a la situació, sinó per cercar un programa clar i concret, que tingui com a únic eslogan el verb repartir. I s’ha de dotar de contundència, a fi de disputar l’hegemonia ciutadana.
Per això, potser és arribada l’hora d’anar a les barricades. Aviam, quan parlo en aquests termes, m’estic referint metafòricament que és hora d’actuar amb insistència per terra, mar i aire: disputar la batalla de les idees, de la política, i sobretot, del carrer. Les esquerres han de tornar a buscar el carrer, no pas per tractar de posar-hi remei a les injustícies llunyanes, per semblar bons xicots i assumir la càrrega caritativa de la lògica de les molles sense pa. Cal recuperar el carrer, com els joves fastiguejats de la vida mediocre de la RDA es trovaben cada setmana a les places de Leigpiz per esquerdar el mur. És hora de dir les coses pel seu nom, i aconseguir que alguns sentin l’alè de la indignació als seus clatells. I que la majoria siguem conscients que és possible revertir la situació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!