Espai de Dissidència

El febrer de 1988, Violeta Friedman, una supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz es va presentar a l’Audiència Territorial de Madrid com a demandant contra Leon Degrelle, un criminal nazi perseguit des de la fi de la Segona Guerra mundial per crims contra la humanitat per Bèlgica, el seu país d’origen. Degrelle, acollit i protegit pel govern franquista des de 1945, acusat per Friedman, havia negat reiteradament l’holocaust i en feia escarni de les víctimes tot afirmant que “havien sortit massa vius dels forns crematoris”. El pitjor estava per arribar. A Violeta Friedman, una dona ja d’avançada edat, desenes d’ultres l’esperaven a l’entrada. Sense que cap policia o cap magistrat aixequés un dit, La van humiliar. Van començar a cridar consignes de l’estil “Hitler tenia raó”, o “els jueus paguen l’ETA”. Per la seva banda, l’acusat Degrelle, malgrat que la llei l’obligava, ni tan sols va presentar-se. El criminal, que participar en la deportació de milers de jueus belgues, va ser absolt… un cop més. De fet, Bèlgica va demanar la seva extradició més de quaranta vegades, la darrera, durant la dècada dels noranta. Degrelle, protegit pel franquisme, i posteriorment pel “constitucionalisme” va morir tranquil·lament a Málaga el 1994. No fou l’únic. Cap criminal de guerra nazi, fos de la nacionalitat que fos, fou tornat al seu país per afrontar judicis de crims contra la humanitat, malgrat que aquests són imprescriptibles. El testament implícit de Franco deixava ben clar la naturalesa del règim que l’havia de succeir.  (Per cert, enllaç a la notícia aquí)

Els esdeveniments d’aquestes darreres setmanes ens han tornat a mostrar la cara més sinistra del règim espanyol. El cordó sanitari que estan aixecant damunt de Catalunya es fonamenta en mentides tan inversemblants com absurdes, i tanmateix, amb la complicitat de bona part dels sectors polítics i econòmics, es dediquen a imitar la miserable propaganda feta servir per Goebbels durant l’ascenció dels nacionals socialistes. Calia buscar algun enemic interior que servís com a boc expiatori de les seves pròpies obsessions i fracassos. I aplicaven un hàbil sistema en què es feien passar per víctimes mentre aplicaven la força de l’estat i feien servir la violència subcontractada.

Com succeïa durant el franquisme, qualsevol oposició era ràpidament titllada de terrorista, de violenta, d’immoral, d’atemptar contra l’ordre natural. I, tot seguit es declaraven víctimes mentre, per contra, aplicaven tota la virulència de l’estat, amb una judicatura, una premsa i una policia que, si es caracteritzen per alguna cosa, és per mostrar la seva continuïtat respecte a l’anterior règim i haver mostrat la seva impermeabilitat respecte els valors democràtics o les mínimes consideracions ètiques. Aquesta Setmana Santa, a més, han exhibit impúdicament els elements més reaccionaris possibles, com ara la impostada religiositat de les processons, que inclou permetre desfilar, i fer-ne atracció, d’un cos militar que, si no fos per la tràgica història dels seus crims contra població civil indefensa, resultaria d’un patetisme ridícul. El reaccionarisme espanyol, aplaudit galdosament per aquells progres de saló, i per aquells opositors, que com recordava Joan Martínez Alier, “no es van oposar mai” ha marcat el pas, a mitges per convicció, a mitges per por de no ser considerat prou espanyol. Així Espanya va enfonsant-se en el pou de la misèria política, de l’autoritarisme autodestructiu, de les paraules que ofenen i silencis que fereixen.

Ara mostren dues noves obsessions: els CDR, és a dir, l’organització autònoma de la gent que demostra per la via pràctica que la gent pot gestionar-se sense líders ni institucions, i Puigdemont, algú que practica una grandesa moral que els resulta insuportable, perquè a diferència dels qui s’acovardeixen rere la rojigualda, ell ha actuat amb un valor que ens remet a l’oblidat regust a l’èpica.

Ja ho vinc reivindicant des de fa molts anys. La independència no té a veure amb les banderes, ni amb els diners, ni amb la cultura, ni amb res que se li assembli. Al cap i a la fi, si hi ha un país plural, divers, complex ii contradictori és el nostre. La cosa va d’espolsar-se el franquisme adherit a un país que, per acció o per omissió, per la via pràctica de les paraules i els silencis, ens menysprea. En aquestes circumstàncies, cometríem un error plegar-nos a les seves exigències. La idependència és la millor resposta per acabar amb la impunitat dels ultres que humiliaven una víctima de l’holocaust o uns magistrats que protegien criminals (com ho fan ara amb els ultres i l’establishment). Un jutge que ens odia, no pot decidir quin ha de ser el nostre president. Un país que no ens respecta, no mereix ser respectat. Un estat que empresona gent pacífica i envia euroordres, mentre que mai, mai, mai, va permetre que els criminals de guerra propis i aliens fossin jutjats, no es mereix cap consideració.

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!