L’eclosió feminista actual té molts aspectes criticables. En opinió personal, abusa de cert victimisme i folklore, i no sempre sap trobar les imprescindibles aliances per convertir la justícia de les seves reivindicacions en hegemonia. Ara bé, l’eclosió feminista actual També té a veure amb un factor més que preocupant, que és la degradació de l’estatus
No pot negar-se que l’article publicat al setembre passat a ‘Cuarto Poder’, “¿Fascismo en Italia? Decreto dignidad” ha provocat una borrasca profunda en les aigües tèrboles de les esquerres ibèriques. Redactat per Julio Anguita, Manolo Monereo i Héctor Illueca, defensava algunes de les mesures adoptades a Itàlia per la coalició entre el moviment polític derivat de la
En els darrers temps, en el moviment feminista i entre ambients socialment compromesos s’està produint una crítica profunda al model d’amor romàntic. Es considera, no sense certes dosis de veritat, que aquest mite, que apareix reiteradament en la literatura, el cinema i la cultura popular, és el responsable d’elevats graus de patiment dels individus. Ara
Aquest mes celebrem el dotzè aniversari. L’agost de 2006 vaig iniciar aquest bloc, amb el títol «La bitàcola de Xavier Diez», que després d’alguns canvis, actualitzacions, circumstàncies i transformacions que ens han envoltat arreu, es manté a la xarxa, molt més temps del que hauria pogut imaginar. Des d’aleshores han estat 1.510 posts, 1,2 milions
Va ser a principis d’aquest segle. Aleshores estava elaborant la meva tesi doctoral sobre la història de l’anarquisme de les dècades de 1920 i 1930, i em passava mitja vida a l’arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, un laberint polsós de diaris, correspondència, llibres, cartells i altres documents en un estret pis del Passeig de Sant
Com va passar amb bona part de la meva generació, vaig ser el primer de la meva família a arribar a la universitat. En una dècada de penúries i incerteses com la dels vuitanta, arribar va ser tot un èxit, i en el meu entorn de barri obrer barceloní, gairebé una proesa. De fet, vaig
Fotografia de © Jordi Borràs Finalment,després aquest que article que passo a continuació, redactat per al públic espanyol, fos rebutjat per les principals capçaleres “progressistes” de Madrid, la Bea Talegón me l’ha publicat a Diario 16. Sembla que l’article ha tingut certa repercussió (almenys ha estat compartit prop de 2.000 vegades per facebook, indicatiu important)
Bona part de la novel·lística sobre l’amor és del segle XIX, quan aquest semblava una novetat en l’experiència humana. De bona part d’aquesta literatura, m’agrada especialment Flaubert i la seva Educació Sentimental, en què les vicissituds dels personatges, amb la seva dinàmica de desencisos i desamors, de recerques d’un ideal impossible, sempre acaben topant amb
Sostenia el poeta Charles Bukowski que el problema del món consistia en el fet que la gent intel·ligent és plena de dubtes, mentre que els estúpids anaven sobrats de confiança. Una mirada sincera al nostre voltant referma fàcilment la tesi. En el món de la política, de la cultura, de l’educació, sol tenir més èxit
A Elisabeth Costello, un dels llibres més interessants de l’escriptor sud-africà J. M. Coetzee, la protagonista, una prestigiosa intel·lectual que fa un cicle de conferències arreu del món, mentre prepara el discurs d’acceptació d’un premi internacional, rememora un episodi negre i dolorós de la seva joventut mai revelat a ningú. Quan tenia dinou anys, era
Des de certa esquerra poruga i inconsistent s’afirma que l’independentisme ha despertat el monstre feixista. Mostra d’això han estat les manifestacions que alguns reivindiquen com a “constitucionalistes” i altres descriuen com a unionistes, on es barregen estranys elements de feixisme, nacionalisme espanyol i graus variables de violència física i verbal, on s’insulta els independentisme, s’ataca
Imagino que com succeeix amb molts dels nostres oients, hem viscut unes setmanes de tan gran intensitat emocional, i hem abusat tant d’un volum d’informació i propaganda difícilment processable, que avui realment ens costa interpretar la realitat i saber on som. Com a historiador, els he de dir que no es preocupin. M’he fet un
“Jo, de jove, m’havia fixat que cap diari compta mai amb fidelitat com succeeixen les coses. Ara bé, a Espanya, vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent. En realitat vaig veure que la història
No crec que la meva infantesa fos més feliç o infeliç que la de la majoria de gent de la meva generació. Com a docent que ha exercit en tots els nivells possibles de l’educació, he tingut l’oportunitat de conèixer centenars d’infants i joves de tota classe, condició i color, i he assistit, doncs a
A finals d’agost de 2007 escrivia el primer post d’aquest bloc. Era una època sense smartphones ni encara eren esteses les xarxes socials ni la seva potencialitat. Aquests instruments de comunicació, més aviat semblaven la continuïtat d’una premsa en paper, una mena de complements a portals de notícies en una mena de protodiaris electrònics. Era