Espai de Dissidència

Imagino que com succeeix amb molts dels nostres oients, hem viscut unes setmanes de tan gran intensitat emocional, i hem abusat tant d’un volum d’informació i propaganda difícilment processable, que avui realment ens costa interpretar la realitat i saber on som. Com a historiador, els he de dir que no es preocupin. M’he fet un fart de trepitjar hemeroteques i de llegir informacions i articles de moments històricament transcendents, i tinc comprovat que aquesta és la millor manera de no entendre res. Normalment, quan passen coses importants, hi ha poquíssims coetanis que puguin entendre la complexa dimensió del fenomen. Cadascú aplica la seva conveniència o la seva part de la veritat en una experiència col·lectiva. Es tracta d’allò que Carl von Clausewitz  defineix com a boira de guerra, i que descriu a la confusió i el caos que es genera en l’interior d’una batalla, fet que impedeix tenir una visió global. També podríem parlar de la història de Fabrizio del Dongo, un dels personatges de la Cartoixa de Parma, en què relata la seva participació confusa en la batalla de Waterloo. En la seva narració dels fets, Del Dongo ens aporta  detalls irrellevants, sensacions estranyes on descriu les bales que passen, les cantineres que segueixen l’exèrcit, el pas fugaç de Napoleó mentre ell és d’esquena, o la seva ferida sense saber com va, en el fons, la batalla. Fabrizio veu les coses des de la seva perspectiva personal, des de la seva experiència, sense tenir gaire clar què succeeix en realitat. Ho veu tot sense veure res.

Malgrat les moltes informacions, malgrat les xarxes socials (amb la seva part d’intoxicació), la nostra perspectiva d’avui també té molts elements del personatge creat per Stendhal. S’escriuen i es diuen moltes coses, i com tot esdeveniment històric, les informacions que no sabem, les que desconeixem, les reunions secretes o discretes, són les més valuoses. Quan analitzem un fet, com ara la Revolució Francesa, o la Guerra de Cuba, o el Crack del 29, o la Revolució Russa, l’entenem millor a partir de la perspectiva dels anys, quan els processos s’han culminat en un sentit o en un altre. És més, els testimonis personals, les memòries, encara que sovint condicionades per la influència de l’evolució dels esdeveniments, o per l’intent d’exculpar-se dels propis errors o atribuir-los a altres, solen tenir més interès que els articles, opinions o les notícies de premsa del moment. Fins i tot, els dietaris ofereixen poques pistes de la importància dels fets. M’agrada recordar les anotacions de Franz Kafka del dia 2 d’agost de 1914: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. Aquesta tarda he anat a nedar”.

En aquestes setmanes molta gent, també alguns mitjans, m’han preguntat què passaria. Imagino que la meva condició d’historiador em pressuposa un coneixement del passat, i això m’hauria d’habilitar per endevinar el futur. Bé, he de dir que em passa com a Sòcrates, a mesura que em submergeixo en les complexitats de la història, més consciència prenc de la meva pròpia ignorància. I respecte a tractar de saber com continuaran les coses, sempre faig la irònica proposta que caldria contractar un tarotista o anar a l’Ikea a la secció de boles de vidre. Contràriament a aquella frase tan famosa de Georges Santayana que diu “els pobles que desconeixen la història, estan condemnats a repetir-la”, amb sinceritat dic que la història no es repeteix mai. A diferència dels deterministes històrics com Marx, que considerava que existien unes lleis immutables pel que fa a l’evolució de la humanitat, francament jo no n’he trobat mai cap. A partir de les dècades que porto en el negoci, cada vegada sóc més conscient que la història és més quàntica que newtoniana. En una barroera traducció, això vol dir que en l’evolució de tot procés històric veig massa caos i relativisme per fer pronòstics.

Amb tota sinceritat, no sé què passarà avui, demà, d’aquí a un any o d’aquí cent. Tanmateix, com que la història és un camp de coneixement de les humanitats, sí que prendré partit per la branca de la filosofia que més m’atreu: l’ètica. Més enllà de com vagin les coses, el que sí hem de tenir clar és com actuar d’acord amb la pròpia consciència, i lluitar per allò que considerem just. Al cap i a la fi, com molt m’agrada repetir el meu mestre Josep Fontana, la història la fem els homes…. Val, d’acord, Eulàlia Reguant, els homes i les dones.

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!