L'Hereu Riera

Començar de nou.
L’altre dia discutíem amb uns amics sobre el
canvi climàtic: que si és, que si no és, que si la situació és irreversible o no, si encara hi som a temps o
si ja hem fet tard…, fins que un del rotlle va dir la frase: "Sort que
jo ja no hi seré!…".
És un consol ben petit, lleugerament o
grosserament mesquí, segons. Però és que tampoc d’això podem estar-ne segurs:
on érem abans de néixer? Cap memòria, cap indici, cap rastre… Diuen que el
curiós -inquietant, a vegades- fenomen del déjà vu podria ser-ne un, com
a l’escena del gat negre a Matrix: signe vague d’una vida anterior; però
en absolut cap demostració de res. Creure o no creure (en tot allò que no és
estrictament científic, demostrable): quin interès té? Cap. Què canvia? Res. (I
pensar que la creença, la fe, està a la base i a l’inici d’una bona part de les
discussions, les disputes, les baralles, les batalles, les guerres amb què els
homes de totes les èpoques han entretingut la seva existència en aquest planeta
solitari…!).

Però anem a allò que anàvem: si la reencarnació fos certa, si fos veritat la
teoria de l’etern retorn aplicada a les nostres pròpies vides, quin fiasco de
pensament, aquell de dalt, quina putada!: resultaria que sí que ens hauria
d’importar, doncs, l’estat en què deixem el planeta quan ens n’anem: des de
l’economia fins a l’ecologia (que van íntimament relacionades, d’altra banda),
el nivell -desnivell- de pobresa/riquesa i el nivell de netedat/brutícia, d’ordre/desordre…
Però encara que no fos així: ¿és que potser no ve ningú més darrera nostre?
S’ha de tenir molt arrelada -i distorsionada- la idea, el concepte de propietat
per pensar-nos que podem deixar-la tan bruta i desmanegada com ens doni la
gana, només perquè és nostra: que el dret a la propietat inclou el dret
a destruir-la, a tractar-la de qualsevol manera, fins a deixar-la en ruïnes,
inservible, no (re)utilitzable per ningú més: si jo no en puc disfrutar, que no
ho faci ningú més… (Ja diu la dita, i ben dit que ho diu, que de porc i de
senyor se’n ve de mena!).
Tornar al món, tornar sobre els propis passos, seria una bona lliçó de modos,
com deien abans, i una ironia còsmica per a tots els egoistes recalcitrants i
estèrils que han passat i passen per la terra vivint de la seva sort, satisfets
i encantats d’haver-se conegut i preocupant-se exclusivament del seu refotut
metre quadrat…

"Life expands or shrinks in proportion to one’s courage." ~Anaïs Nin