|
desficiosa |
dissabte, 4 de setembre de 2010 | 15:28h
Per sumar-me a la festa Estellés. Si l'ajuntes amb l'Ovidi, la combinació és espectacular. (I no puc evitar pensar quanta gent 'de vacances', quanta...). "Car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".
desficiosa |
diumenge, 29 d'agost de 2010 | 05:34h
 Ara mateix fa tres anys exactes d'aquella matinada llarga que jo haguera volgut interminable, en què no et vaig soltar la mà ni un moment mentre et repetia a cau d'orella com t'estimava, tot esperant el teu últim sospir, i no estic fent metàfores. Tres anys és molt de temps. El suficient per anar cicatritzant, per aprendre a recol·locar els records, per aparcar una bona part de la ràbia, per saber el que vol dir no oblidar mai, per poder tancar etapes del dol i encetar-ne de noves, més tranquil·les, més dolces fins i tot. I per mirar de fer compatible el tindre't sempre present i el continuar endavant. I per reconèixer, una vegada més, que ningú ho ha expressat tan bé com Martí i Pol. Tot i que jo no tinga gairebé amb qui parlar de tu i em limite més aviat a pensar-te en solitud. Parlem de tu, però no pas amb pena. Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar malfonent-te, de les teves coses parlem i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties, de tu parlem, però no pas amb pena. I a poc esdevindràs tan nostra que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te, a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo. (A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són, des de fa tres anys, el meu homenatge particular...).
desficiosa |
dilluns, 2 d'agost de 2010 | 20:44h
 Tornaré d'ací unes setmanes. O no. Cada volta em costa més escriure al bloc. I com menys escric, menys ganes tinc... Bon estiu a tothom!
desficiosa |
diumenge, 25 de juliol de 2010 | 11:12h
 L'altre dia, mentre assistia a una conferència prou avorrida, se'm va ocórrer fer el llistat dels carrers on he viscut fins ara. Carrers i avingudes, i ara per primera vegada una plaça. El primer, allà on vaig nàixer com qui diu, era el carrer de Cavaller Merita, a Alcoi. A prop de l'institut vell, per als qui coneixeu la zona. Un carrer que només té números imparells perquè l'altra banda aleshores eren bancals abandonats i ara és un gran parc. Era un carrer lleugerament costerut -poc si el comparem amb alguns altres del barri, com aquella costera interminable que va dels Salesians a El Camí. Per on passa(va) la línia 1 de l'autobús i on pràcticament es coneixia tothom. Amb un forn de pa a baix de casa com a únic comerç del carrer, i com a font de ratolinets que de vegades ens visitaven a aquell cinquè sense ascensor amb unes vistes esplèndides cap a la Font Roja. Al costat de la 'casa de les estàtues', que feia cantonada i que, efectivament, tenia dos figures enormes que mai no vaig saber què representaven. Com tampoc vaig saber mai qui era aquell cavaller Merita que vaig memoritzar des de be xicoteta. Això, i el número de telèfon que teníem, que encara me'l sé. (De qui serà, ara?). Coses d'internet, per fi he pogut esbrinar alguna cosa de qui era, el misteriós cavaller. Sembla que es deia Lluís i que consta com un dels signants de la declaració del prodigi de la Mare de Déu dels Lliris, de mitjans del segle XVII. M'agradaria saber-ne més, però el senyor google, per ara, sembla que no té més dades... (Si haguera sabut que de gran faria un bloc, i que havia de canviar tant de casa, m'hauria preocupat de documentar gràficament cadascuna d'elles! Encara gràcies que el google maps em deixa veure-les per fora com som ara...).
desficiosa |
dimarts, 20 de juliol de 2010 | 17:36h
 Fa dies que li done voltes a una reflexió, i cada volta ho tinc més clar: a mi el que m'agrada és la vida dels altres. Dues de les meues activitats preferides, les que faria la major part del temps si no haguera de fer res més per sobreviure, són llegir i viatjar. És a dir, saber histories d'altres persones, i mirar com viuen a d'altres indrets. Potser per això em vaig fer periodista, o una cosa semblant. Per mirar i explicar el que passa fora de mi. Per viure una miqueta més d'aprop la vida dels altres.  M'avorreixen els polítics. I cada volta més. És que ja ni m'indigne. Ara acabe de vore que ZP ha dit que "No podemos tapar la boca a los catalanes que se sienten nación" i m'ha donat absolutament igual. Abans m'enervava, o em posava combativa, o em reia per no plorar. Ara ja passe. Si el que volien era fartar-me, ho han aconseguit. (Serà l'edat? La calor? Que tots tenim un límit? O que realment això ja no hi ha qui ho aguante?).
desficiosa |
dimecres, 7 de juliol de 2010 | 13:46h
 Fantàstic recull d'alguns dels invents que apareixien a la sèrie 'Los Supersónicos' ('The Jetsons' en anglès, però jo els vaig conéixer en castellà). Entre d'altres: una pantalla amb els titulars dels diaris i vídeos encastats que s'assembla molt i molt a un iPad, teleconferències amb alguna mena de webcam, l'aspiradora-robot i els rajos UVA. Impressionant! Jo, la veritat, és que la sèrie no la vaig veure molt (no deiven posar-la durant els anys de gran consum televisiu de la meua infància i adolescència), però els llegia en uns llibres gordíssims de còmic que es deien 'Películas' i arreplegaven en vinyetes els dibuixos animats més populars. Sempre em va al·lucinar la imaginació amb què mostràven el futur, i ara veiem que, a més, anaven molt ben encaminats. Sort que no ha triomfat aquelles pindoletes de sabors que substituïen el menjar de veritat!!! Des que he llegit la notícia de què la policia està escorcollant la Diputació d'Alacant (de la qual, per cert, ha deixat de funcionar la web), la casa del president i l'ajuntament d'Oriola per una suposada corrupció relacionada amb la recollida de la brossa, que no em trac del cap la imatge dels Soprano. La musiqueta i tot m'ha vingut al cap. A la sèrie es mostra com la gestió de la brossa és precisament un dels negocis més habituals a les famílies. Igual com ho explica Saviano a Gomorra. Ficció en un cas, realitat en l'altra. Mafiosos, tots plegats. Només que els nostres no tenen cognoms italians. ACTUALITZACIÓ: Acaben de detindre Ripoll. Encara tindrem un final més aclaridor que els dels Soprano...
desficiosa |
diumenge, 4 de juliol de 2010 | 18:52h
 Acabat d'escoltar a la piscina de l'urbanització on viu ma germana, a la platja de Sant Joan (Alacant):
"Ainara y Yaiza, salid de la piscina inmediatamente, que os va a dar un corte de digestión". No sé què m'al·lucina més, si els noms que els posen ara a les xiquetes o que continue viu el mite del tall de digestió. Per cert, la zona està plagadíssima de banderes espanyoles als balcons. Però plagadíssima. Impressiona i tot.
desficiosa |
dilluns, 28 de juny de 2010 | 12:16h
 Trobareu els detalls que us explicava fa uns dies ací. Perdoneu la insistència, però molt probablement és l'última vegada que es podran veure en pantalla gran a Barcelona i amb la presència de la directora. :) I és una bona manera de mostrar-me orgullosa, que hui toca.
desficiosa |
dimecres, 23 de juny de 2010 | 10:20h
Això de les músiques a mi em va com em va, i igual em pega pel jazz que per bandes sonores petardes o, de tant en tant, per les coses més tradicionals. I porte uns dies que torne a escoltar el Botifarra. I el que més m'agrada és que l'escolte i trobe un parlar que és com el de la uela Lola, com el de l'auelo Paco, com el que escoltava de xicoteta. D'entre totes les cançons, la que més m'agrada, lingüísticament, és la del romanç de les jugadores de burro. Vos la pose per a què l'escolteu sencera, però perquè aneu fent-vos una idea, conté paraules com comboi, monyo, faena, novençaneta, vora migdia, de pressa i corrent, mamprén, perol, penca, abocar, mesclar, esgotat i rendit, de veres, agarrar, vesprà, arremullat, reballar, bac, empastre, apuro... Una joia! L'he trobat en vídeo!
desficiosa |
dimarts, 22 de juny de 2010 | 10:02h
 Això diuen a un article del Levante arran la publicació de 'Sortir de l'armari lingüístic', un recull de consells que han fet uns psicòlegs per rebaixar la tensió que causa parlar en valencià en un entorn castellanoparlant. I expliquen, per exemple, com reaccionar amb calma quan et diguen 'radical' o 'maleducat/da' per voler seguir parlant en valencià quan et contesten en castellà. De qualsevol cosa fan un llibre, em sembla a mi. Perquè això ja ho hem anat aprenent -assaig i error, que no falla mai- al llarg dels anys. Per cert, l'article del Levante és en castellà, clar. Tot plegat exemplifica a la perfecció això que tan bé explica el Botifarra: 'Ma mare m'envia a escola per aprendre valencià, i ara que ja sé parlar-lo, ningú me'l deixa parlar...".
desficiosa |
divendres, 11 de juny de 2010 | 23:02h
 Acabe de veure la pel·lícula 'Lo mejor de mí', que em vaig perdre en el seu moment i que com a opera prima té un resultat més que acceptable. Però a mi el que m'ha tocat és la història. L'habitació de l'hospital. Les visites continues. Els passadissos asèptics. Els electros i els goteros. I la pregunta que planteja (no estic descobrint-vos res que no sabreu als cinc minuts de pel·li): series capaç de donar-li un tros de fetge a la persona que estimes? Jo no dubtaria ni un segon a contestar: li hauria donat mig fetge, el ronyó, les cèl·lules de medul·la i el que haguera fet falta. L'únic que vaig poder fer va ser véncer el meu pànic a les agulles i donar sang cada tres mesos. Encara ho faig. I encara se m'encongeix l'ànima cada volta que ho faig, per no haver pogut fer més. En una de les últimes converses que vam tindre em va dir que ella no sabia que es podia arribar a estimar d'aquesta manera. Jo tampoc. Però es pot. I vam tindre la sort de comprovar-ho, encara que ens ho furtaren de seguida.
desficiosa |
dimecres, 9 de juny de 2010 | 23:26h
 Ja sé que no és el lloc d'anunciar-ho, però per si sona la flauta... :) Dues habitacions, totalment equipat, molt acollidor. També per a temporades curtes. L'explicació completa, ací.
desficiosa |
dimecres, 9 de juny de 2010 | 09:42h
Dins les 'Jornadas de Cine Urgente' que han organitzat un grup espontani de realitzadors independents de Barcelona, s'ha programat un passe dels documentals Homo Baby Boom i Queer Spawn per al dia 28 de juny (dia de l'orgull LGTB) a les 20h. Serà als cinemes Alexandra de Barcelona (Rambla Catalunya 90). Podeu veure la programació de les jornades ací. I us torne a posar el tràiler d'Homo Baby Boom, a veure si algú s'anima a vindre. Serà probablement de les últimes ocasions de veure'l en pantalla gran! |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosDESFICIOSES
I DESFICIOSOS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
