Són melodies tan noves com un alba iniciàtica, versos figurats, ventall de síl·labes, ondulant en una dansa mai imaginada. Són colors, el seus matisos, la presència innegable, la bogeria que invita la meua pell a la seua derrota…
Són tumult, declaració, promesa impronunciable però ferma…
Són guerra en l’eterna pau d’un cos que se sap antesala d’elles, lloc, llar, sentit i soledat, camí cert…
Són hui, la veu que prens quan em mires i somrius, t’aproximes i a mi arribes…
Són gavines que estenen la seua bondat, la seua força sense ira, la seua màgia botonada a moviments i pauses, detingudes…
Són el meu somni, el meu present, el meu deliri…
Són les teues mans, les mans de l’amor, subtil drecera de tots els camins…