SOBRE ELS CRISTALLS DE LA TARDOR
Entre l’arbreda
dibuixada i fèrtil dels meus malucs, sobre la seua pell d’ametler de vaticinades
flors blanques, acaronant l’extensió que les limita amb la meua raó, incrèdula
veu que mai podria atrevir-se a contradir el teu silenci…
Entre els passos
marcats per l’extrem succint dels teus dits, més enllà de les síl·labes clares
de la paraula desig, pronunciada en els instants en què el tot i el no-res
podrien cabre en qualsevol dels teus gestos…
Sobre la meua
carn desperta, la meua fam de tu, el meu anhel febril per recórrer-te amb el
fuet metafòric i candent de la meua llengua…
En la meua
veritat, sense pudor…
En les meues
certeses, contingudes en diminuts temors que et busquen per a alçar-se sobre el
signe interrogant dels dies i les seues preguntes…
Sobre la vesprada
que un febrer va desposseir del seu somriure a les oronetes que vagarejaven les
fronteres sense noms per a entreteixir de llum els murs de l’amor…
Per damunt dels
cristalls de la tardor, dels preludis sense final, dels panys dels despatxos,
del fil púrpura que ens nuga com a titelles al temps i la seua existència…
Abans que un
esbart de besades es desfacen en vol celeste sobre el meu sexe d’aigua…
Entre les meues
cuixes, entre les vèrtebres platejades de la meua esquena, serp en moviment
sense repòs ni son…
Vorejant el meu
sexe, llepant els seus llavis encarnats, en silenci…
Declarant inoblidable la serralada rosàcia de la meua
vulva i els seus misteris…
Davant les proposicions de la meua carn i la meua
veritat de dona que se sap pell latent a la recerca serena del risc dels teus
ulls…
Al meu costat, et
situa l’amor com una porta de mil colors nous, un somni inesperat, la veu que
prenen les línies sobre les quals mussite els versos de la meua ànima, les mans
anhelades, la humitat que excita la meua essència íntima i secreta, l’ombra
sense ombres que m’acosta a la vida…