EN LES ESTACIONS…
En les estacions, semblem l’inici o l’instant últim d’un argument. La tristesa, un somriure, un hola, les despedides, la nostàlgia…qualsevol emoció és relativa. Ací, en el paisatge sustentat per rails, andanes i maletes sempre hi ha algú que sent un dolor més intens que el nostre, que obri més el seu cor a un somriure o busseja en l’oceà indescriptible d’una pena.
Relatiu és l’aire enrarit pels noms inusuals dels centenars de destins, ciutats o territoris que moren en esta estació sense llampades. Relatius són, igualment, cada un dels gestos que un ningú amb rostre realitza al creuar les mans, decantar el cap o alçar la vista la mirada i transformar-la en un pronunciat abast dels ulls des de la perspectiva horitzontal dels secrets.
Ambre, suor, pells i teixits expandixen els seus intenses aromes per a ser també quadrícula olorosa que limita i cartografia a l’estació i els seus costats, a les andanes i els seus superfícies, el sòl i els punts cardinals de granit, les textures incessants dels passos abandonats pel temps.
Un núvol de distància futura envolta caminants i camins, transeünts i destins, ara que l’estació bull com un sol encés d’agost.
Pinzellades de llum travessen les vies amb anticipada antelació.
Mentres els sons es traduïxen en moviments i intencions, este recinte d’empremtes i promeses es desfà dels vestigis del present i s’obri, en pausa cronometrada, als destins que els viatgers van buscar ahir amb la seua intenció.
De tant en tant m’agrada parar-me en un banc del centre i observar la gent anar i venir, immaginant-me què hi ha darrera de cada somriure o dels ulls tristos d’un adolescent sortint d’un bar… el teu text m’ho ha recordat i el millor de tot és que està ple d’escència, és molt fàcil imaginar-se l’andana!
Una abraçada