Els meus sentits són flors
hibernants ara
que l’exili de les teues mans
ss blava realitat
i no irreal pressentiment.
En cascada, intensament púrpura,
ahir van ser dos copes cristal·lines,
gots enardits,
coure dansaire
sobre el lleuger estímul
de la teua llengua estrangera.
Van tremolar, van caure
derrotats, els amors més
estimats per l’amor de sempre,
Amor donat, flor estimada,
dèbit impagat
de l’ahir de les mans…