Raimon, 75 anys
Avui jo també celebro que Raimon fa 75 anys. I ho faig rellegint, tornant a escoltar, una de les cançons que per més que m’agrada potser no és entre les meves més preferides —”La pedra”, “La nit”, “Som”, “Cantarem la vida”, sempre, a més dels poetes a qui ha posat veu—, i m’agrada sobretot per aquesta imatge tan excepcional del temps que s’escola com l’aigua entre les mans:
Un lleu tel d’humitat
No podràs agafar
ni amb les mans ni a grapats
l’aigua del temps que vius:
als dits et quedarà
un lleu tel d’humitat.
L’ofici m’ha portat
la tensa soledat
que no es trenca per fora:
la voluntat d’amor,
l’impuls net del desig.
Intermitent com tot,
m’enlaire i caic sovint,
perquè oblidàrem junts
el naixement del goig,
igual que es desfà el fum.
Un cansament de plors
—recança per moments—
em formigueja el cos:
“Cal transformar el món
i canviar la vida”.
El nostre món de tots
i aquesta nostra vida.
I això no ho pots fer sol
perquè és dura la lluita:
haurem de ser-ne molts.
No podràs agafar
ni amb les mans ni a grapats
l’aigua del temps que vius.